Les guerres del segle XXI

La guerra del segle XXI ja no segueix les coordenades geofísiques del passat. Tampoc es fonamenta en exèrcits i armament convencional. Els estats ja no batallen avui per engrandir els seus territoris. Lluiten per incrementar els seus àmbits d'influència per altres vies més indirectes: les dels dominis financers. I és que la pau i les concòrdies assolides a través de les unificacions, fetes per la via dels acords entre suposadament iguals, no passen el millor moment. Les Nacions Unides i el Fons Monetari Internacional juguen a divisions de diferent rellevància.

Per a molts analistes, el preu avui dels rescats financers dels estats en fallida consisteix a condicionar primer i governar després la política econòmica dels altres. L'Estat espanyol, sobiranista com cap altre, ens diu així que lliura aquests dies una guerra oberta contra els “atacs” exteriors, a la borsa, a les subhastes del deute sobirà, en diferents camps de batalla, per preservar, recorda, els interessos “nacionals”. És la por del veí caigut: Irlanda i Grècia ja han claudicat. Darrere dels seus rescats financers, hi entra la supeditació de bona part de les sobiranies fiscals. Quina fiscalitat, quina despesa pública, quines reformes estructurals.

La teoria bonista parlava d'aliança de civilitzacions, de compartir parts de sobiranies de manera voluntària. La realitat ens diu que és impossible en economia segmentar sobiranies, vista la interrelació que mostren les polítiques en general: la fiscal i la monetària, des del dèficit comercial fins a l'estalvi brut d'un país, des del superàvit de capital fins a un consum basat en la capacitat productiva, i no perennement basada en la importació a crèdit. Recordem-ho: no pot haver-hi una zona monetària única sense una política fiscal harmonitzada.

L'analista no pot culpar aquí les parts que pugnen. Alguns dels països que ara es queixen, primer foren beneficiaris de la situació creada: basta comprovar com les primes de risc del crèdit nacional es reduïen quan els diferents països s'incorporaven a la UE, i es beneficiaven d'un spread per l'euro que corresponia bàsicament al bon alemany. Quan al BCE li manaven que vetllés per l'euro, és a dir, per la inflació de la unió monetària, ens tocava saber que sense devaluació de moneda possible l'única deflació era la de rendes. Que les desviacions observades en l'interès real dels diners no podien procedir d'aquest context sinó del diferencial d'inflació, ja que el tipus d'interès nominal era pràcticament idèntic. I si el nivell de preus d'un país esdevenia més elevat que la mitjana europea, calia deflactar el consum, d'entrada amb una actuació pública contracíclica decidida. Altrament es creaven miratges. Mirin si no el cas espanyol recent: amb tipus d'interès real negatius, pels majors costos unitaris interns, a aquell que no s'endeutava se'l miraven com si fos un gamarús. Un alt directiu confessava que difícil que li era davant d'un consell d'administració, durant l'etapa que vivíem perillosament, no mostrar poltronaments creixents. Endeutant-se si calia per invertir en llocs extravagants o sectors aliens als coneguts. Altrament, el conservadorisme es valorava a la baixa. I així ens ha anat.

En la guerra actual, Alemanya és un jugador clau. Creu que legítimament ara li toca recuperar dominis perduts. Ens ho recorda: ells feien deflació real quan alguns països del totxo feien booms, tan irreals com incomprensibles en vista dels fonaments en què es basaven. El seu superàvit comercial era alhora la sortida dels seus capitals, d'estalvis alemanys que buscaven ubicacions més interessants que els que donava en aquelles circumstàncies la demanda d'inversió interna. A ells tocava negociar sindicalment la baixada de salaris i redissenyar l'estat del benestar, tot i que Schröder perdia el suport social demòcrata, i les eleccions. Mentrestant, nosaltres, que vivíem de miracle, ens fèiem a la carta un estat del benestar que pel nostre compte no ens podíem pagar. Però el crèdit extern fluïa i ens pensàvem que era xauxa.

Però el capital tÉ això: tal com entra, surt. Amb un clic d'ordre de compra, a la recerca de la millor rendibilitat dels estalvis; estalvis en què hi ha també els nostres estalvis, lector, els seus i els meus. O és que nosaltres no volem que els gestors dels fons de pensions propis o dels nostres dipòsits no busquin rendibilitat, o oportunitats de guany quan apareguin? Si especular vol dir buscar avantatges allà on n'hi hagi, és clar que tots especulem! I quan el crèdit exterior ha deixat de fluir cap a l'economia espanyola, ens hem vist sense vestimentes: unes vergonyes de consum al descobert. Si es calcula que hem viscut un 10% per sobre de les nostres capacitats productives efectives, toca baixar rendes. Per les funcionarials, via decret, ja hem fet la meitat del camí. Dels treballadors per compte aliè, costa sang, suor, ERO i fallides. Però si els sindicats alemanys ho feren, quina excusa tenim nosaltres per no fer-ho? De la resta, dels autònoms, no ens preocupem, que ho faran, si no ho estan fent, ja, pel seu compte, perquè les seves rendes van a preus i si volen recuperar vendes no els toca cap més remei que abaixar-les.

Però i les del capital? Aquí tenim el gran problema: sobiranies de qui i per fer què? En les guerres del segle XXI els generals dels exèrcits del capital són d'acadèmia; de la financera, vull dir. Alguns tenen domini en domicilis que són quasi ciutats estat. La seva policia de seguretat, la seva banderola, els colors identificatius, la cultura organitzativa, la credencial pròpia per passar frontera, el règim intern de circulació, de comunicacions, amb valises, per delegacions, sucursals, oficines. Piràmides jerarquitzades on se sap qui mana, es deu obediència i admiració proclamada en mitjans que dominen. Els generals són transnacionals per vocació i interès. No accepten retalls –hair cuts, se'n diu ara– ni perdre quan les coses no van bé. Poden els estats pretesament sobirans fer-hi front? Alguns estats ho intenten, almenys: prohibició de vendes en descobert, fiscalitat sobre el capital, imposen lleves, porten a la presó el delicte fiscal, etc. Altres països es dobleguen al seu mandat. Són les guerres del segle XXI.