Trossos

Mandra

Fa mandra recordar a Mario Vargas Llosa, als qui el van escoltar i als qui el van aplaudir, que el nacionalisme català ha estat sempre associat a ideals democràtics i pacífics i que no tan sols no ha provocat cap carnisseria en els dos últims segles, sinó que més aviat les ha patit. En mans precisament d'idees unitaristes i homogeneïtzadores que ell tendeix a legitimar. Agraint-li l'esment al Tirant, se li ha de dir, a Vargas, que té dret al prejudici ideològic, però no a reescriure la història. Però fa mandra.

Més mandra

Fa mandra respondre a Sami Nair, que ha escrit un article vinculant el sentiment identitari català amb discursos xenòfobs sobre la immigració. Ho ha fet molt bé la Pilar Rahola. En les últimes eleccions, si han sortit discursos sospitosos de xenofòbia a Catalunya no han vingut precisament dels sectors identitaris catalans, sinó més aviat de sectors identitaris espanyols. És evident, però fa més mandra tornar-hi.

Complicitats

Fa mandra perquè nosaltres ja ens ho sabem i té poca utilitat que ens ho repetim. Ens la juguem en l'escenari internacional. I en aquest escenari tenim adversaris, com a catalanistes. Del que es tracta és de buscar-hi també còmplices. Políticament, culturalment, el futur del projecte català es juga fora. Ara sembla camp contrari. Hauríem d'aconseguir que fos camp neutral. I hauríem d'aconseguir tenir-hi també un equip prestigiós de còmplices. Si no, ens golegen.