L'escaire
La cançó de Bono
Com a president del Congrés dels Diputats, José Bono pronuncia un discurs el dia en què se celebra la Constitució Espanyola, en l'acte oficial d'homenatge a la llei de lleis. El parlament de Bono fa pensar en aquelles corrandes de carnaval que sentirem d'aquí un parell de mesos. El to no és pas irreverent i festiu, però la cançó té una forma similar. En les corrandes, les estrofes estan dedicades a la crítica de fets d'actualitat, mentre que la tornada, el refrany o la retronxa sol ser, sota una forma o altra, una lloança del rei Carnestoltes. En el discurs de Bono sempre hi ha referències directes i sovint també crítiques a fets d'actualitat, mentre que la tornada, el refrany o la retronxa és una lloança de la unitat d'Espanya. Aquest any, Bono va pronunciar el discurs el mateix dia que la premsa publicava les opinions més aviat burlesques que inspirava a l'exambaixador nord-americà, Aguirre. Bono va atenir-se als precedents i va complir la tradició. Va carregar fort contra els controladors aeris, va criticar l'especulació financera internacional que perjudica els estats, va burxar una mica el PP –sense fer sang atès el caire protocol·lari de l'acte– i, naturalment, va anar a parar, al final de cada estrofa, a la tornada de sempre: la indissoluble unitat d'Espanya. És el gran tema. Tota la resta són qüestions tangencials i circumstancials: els controladors, militaritzats; els mercats, un dia o altre tornaran a la calma. Però la unitat d'Espanya, ah, nois! la unitat es veu que només es pot salvar a còpia d'insistir-hi, cada any, tantes vegades com calgui. “És més el que ens uneix que el que ens separa”, va dir Bono. Quantes vegades hem sentit aquesta frase? Quantes vegades la deu haver pronunciat ell mateix? Quan s'insisteix tant en una idea, vol dir que alguna cosa no funciona, que no n'acabem d'estar segurs ni convençuts. Per Bono, allò que ens uneix és “la terra, l'idioma, el clima, els valors i la història”. Si analitzéssim cada un d'aquests factors tindríem feina per estona i potser arribaríem a conclusions força diferents que les del manxec