La mentida enquadernada

A més d'haver de fer front als barcelonistes descontents amb la decisió de posar publicitat a la samarreta, Sandro Rosell tindrà a partir d'ara un altre problema: acaba de començar la partida i la carta més fàcil ja l'ha gastat. Ell diu que obligat per les circumstàncies, però només les del moment. Les de la història, segur que no. Sent la samarreta no comercialitzada un valor simbòlic del Barça, és tan dolent el moment de la història del club per vendre-la? Falta encara molta llum per saber què hi ha de cert i de fals en les versions oposades que mantenen l'actual i l'anterior directiva sobre l'estat econòmic, però no cal gaire més informació de la que ja tenim per dirimir que Rosell ha entrat al club en una situació bastant més privilegiada que la que es va trobar Laporta set anys enrere. Amb més necessitat que ara, aquella junta també va intentar jugar la carta del patrocini de la samarreta, però va topar amb una realitat més greu que no tenir líquid: aquell Barça no valia res perquè algú li valorés la samarreta a un preu que pagués la pena. Ara, en canvi, n'hi ha hagut prou d'alçar la barrera per obtenir el millor patrocini del futbol mundial. Pels grans contactes de Rosell amb Qatar? No. Perquè és el que de justícia correspon a l'equip reconegut arreu com el millor del món, una realitat que no ha edificat Rosell. De la situació econòmica se'n diuen pestes perquè no hi ha ni un cèntim a la caixa, però també es podria explicar que les fonts d'ingressos ragen com mai i que, si no hi ha diners, és en bona part perquè retenir el millor equip té un preu. El discurs que el club penja d'un fil ha arrelat i el problema és que, de tant repetir-lo, la directiva se l'ha acabat creient. Aquest no és el moment històric que obliga a vendre's un símbol immaculat com la samarreta, però la història dirà que calia. Abans de crear res de nou per al Barça, Rosell deixa enquadernada per sempre la seva pròpia mentida.