Articles

EL TEMPS QUE FUIG

Plegar

Espero que no els sàpiga greu, als diputats i diputades nous, que els regali un parell de consells

Fa set anys un meu amic em va rega­lar un con­sell que un seu amic li havia rega­lat, i ara jo us l'ofe­reixo, com en aquell conte clàssic xinès, Els bons amics –sabeu quin vull dir, oi–, que fa molta fred, tot és nevat i no hi ha res per men­jar, però una pas­ta­naga glaçada va pas­sant gene­ro­sa­ment del conill al cava­llet bru, del cavall al cabi­rol, del cabi­rol al... fins que torna al conill, que l'ha tro­bat pri­mer... Doncs bé, el con­sell de l'amic del meu amic, si fa no fa, era: “Facis el que facis, triïs la feina que triïs, mira d'apor­tar-hi sem­pre alguna cosa per­so­nal, única, gene­rosa”. És a dir: no tre­ba­llis només per diners, ni només per ambició o segu­re­tat, ni només per con­tac­tes o pres­tigi. Ara que plego no em puc estar de pre­gun­tar-me si de veri­tat ho he donat tot –aquell plus d'esforç i de rigor, d'empa­tia i sin­ce­ri­tat, d'ale­gria i de paciència– o si, sim­ple­ment, he com­plert amb la meva obli­gació, i punt. La qüestió és més impor­tant del que sem­bla. El neuròleg Rogeli Armen­gol diu que per viure bé i per morir bé cal valo­rar el que hem fet bé en la nos­tra feina –en les nos­tres fei­nes–, per sen­zi­lles que hagin estat. (Per exem­ple: aquests dies de tants regals, fixeu-vos com embo­li­quen els paquets els boti­guers. N'hi ha que són un nyap i d'altres una mera­ve­lla!).

Ahir es va cons­ti­tuir el nou Par­la­ment. Ningú m'ho ha dema­nat, però espero que no els sàpiga greu, als dipu­tats i dipu­ta­des nous, que els regali un parell de con­sells. El pri­mer, el més impor­tant, que pac­tin amb la família, perquè la neces­si­ta­ran incon­di­ci­o­nal­ment; no se'n sor­ti­ran pas, tot sols. El segon: que només és política, i que una pro­posta de reso­lució no sonarà mai tan bé com el conte d'abans d'anar a dor­mir que massa vega­des no podran expli­car als seus fills. Ter­cer: que no s'enga­nyin; la vida de veri­tat sem­pre és a fora del Palau. Quart: que els altres també tenen una mica de raó, i a vega­des en tenen molta. Cinquè: que això no és per sem­pre; la política ha de ser pro­vi­si­o­nal, acci­den­tal i pas­sat­gera i, sobre­tot, cal saber ple­gar a temps. I quan ple­guin, s'han de pre­gun­tar si ho han fet bé.

Molta sort, de tot cor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.