Des de Wall Street amb amor

Un dels principis bàsics de la filosofia ignasiana dels jesuïtes és que, en temps de tribulació no s'han de fer mudances. Però en hores de preocupació, les persones responsables, com a mínim, analitzen la situació i miren d'estar ben informades. Per exemple, el meu dilecte amic Joaquim Vila em va comentar que el Wall Street Journal feia, ara fa quatre dies, un diagnòstic inquietant sobre l'economia espanyola. És per això que vaig repassar el que havia dit aquesta nau capitana de la flota periodística de Murdoch, que, malgrat tot, conserva un mínim de credibilitat i molta influència en cercles financers. I vet aquí el que vaig trobar. En primer lloc, una afirmació que s'ajusta a la realitat i que detecta una novetat tan important com significativa. Diu, en efecte, que a Espanya durant molts mesos i de forma sorprenent el sector de les hipoteques d'habitatges havia resistit a pesar de la caiguda dels preus i del creixement de l'atur i que eren molt pocs els qui deixaven de pagar. Als EUA, posem per cas, si el preu de la casa cau per sota de la hipoteca, el client se'n va a l'entitat financera i torna les claus. Aquí, en canvi, està estipulat que el client respon del crèdit hipotecari amb tot el seu patrimoni. I, per tant, la gent no deixa de pagar si no es troba en una situació desesperada. Doncs bé, la tendència s'ha invertit i ara el temor més generalitzat és que es pugui desencadenar una allau d'impagats amb tot el que això representaria en termes de problema econòmic i de catàstrofe social.

Anteriorment, el problema eren els crèdits que caixes i bancs havien concedit a constructores, promotors o immobiliaris, però ara és que les famílies ja no poden arribar a final de mes i veuen, per si fos poc, erosionat, a més a més, el seu insuficient poder adquisitiu per culpa d'unes autoritzacions governamentals per apujar les tarifes dels serveis públics de primera necessitat. Són serveis que s'han privatitzat i als quals no s'aplica cap sacrifici com a conseqüència de la crisi que, segons ha dit, per exemple, Sánchez Galán, el president d'Iberdrola, és el moment per guanyar més diners encara. I cal tenir present que el gran argument que es feia servir quan des de l'estranger s'expressaven dubtes sobre la solvència del sistema financer espanyol, sempre es deia que la principal garantia era la resiliència (capacitat d'encaixar un cop i, després, recuperar-se) del mercat hipotecari i residencial. La ministra Salgado va dir als seus col·legues europeus que malgrat una exposició al risc del sector construcció d'un 11% del total, l'eventual punxada de les hipoteques és una cosa trivial. Encara més, en lloc de dir despectivament que les xifres eren peanuts, és a dir, cacauets, va menystenir la dimensió del problema tot dient que era plain vanilla. És cert que la major part de les hipoteques són de primera residència i no de vacances o d'inversió, i també que l'economia submergida (un 20% del total?) permet que moltes famílies segueixin pagant, però les perspectives són de clar empitjorament de la situació i que si s'apugen els tipus d'interès això afectarà un 65% de les hipoteques que estan pactades en termes variables.

Els analistes avisen també de les dificultats de col·locar emissions de deute que pels bons a 10 i 15 anys han hagut de menester uns interessos i unes assegurances de crèdit més alts. Avui tindran una última venda de lletres de tresor a 3 i 6 mesos i, a continuació, vindrà la calma, fins que els mercats tornin possiblement amb esperit de venjança al mes d'abril, quan s'haurà de passar la prova de foc amb uns venciments importants. Aquesta és, doncs, la situació de compàs d'espera i de confiar que la visita d'Angela Merkel a Madrid sigui de benedicció i suport. Tanmateix es produeixen petites anècdotes dignes de menció. Primer, l'entrada de Felipe González al consell de Gas Natural, que s'ha hagut de justificar tot negant qualsevol intencionalitat política i donant explicacions a Artur Mas i a Rajoy. La Caixa ha desequilibrat, per tant, un consell on encara hi té Narcís Serra malgrat que ja no és el representant de Catalunya Caixa. Possiblement el que volia Criteria era tenir Felipe en el seu equip, però no era possible que hi fos al costat del seu principal, que és Carlos Slim, el mexicà que encapçala el rànquing dels homes més rics del món. Antoni Brufau volia, ja fa uns mesos, situar en el consell el seu patrocinat del PP, Romay Beccaria, però segurament s'hauria d'esperar a proposar un altre nom popular per quan hagi de dimitir en Rosell, el patrocinat de La Caixa i president del Fomento si guanya avui les eleccions de la CEOE. Això és el que diu la premsa de la capital. Que, aquí, ja se sap que el silenci, en determinades qüestions, és sepulcral. Per cert, a Madrid també publiquen que Salvador Alemany ha donat carabasses a Artur Mas i declinarà la petició que sigui conseller del nou govern avalada per la comissió de veterans de CiU. Això sí, ja que la cosa va de comitès, sembla que acceptaria de presidir un grup de savis. Corre, en canvi, la brama que la primera entitat financera del país té una carta de recanvi en la persona d'un col·laborador que ha col·locat com a “ull de Moscou” en la junta del Barça i que podria anar a supervisar el govern des de dintre. Bé, vaja, fugint de les flames potser anirem a parar a les brases.