A tocar el timbal

A Artur Mas li estan sortint admiradors de sota les pedres. Fins i tot algun que no fa tant l'hauria empès d'una coça al Llobregat, ara li canta les glòries. És el que té anar de triomfador i haver escombrat l'alternativa, que encisa al primer cop d'ull. I això que Mas, essent honestos, ha obtingut una generosa bossa de vots més per defecte que per afecte. És a dir, capitalitzant un rabiós discurs antitripartit que ha triomfat en la societat catalana, tant a força de ser repetit i matxucat com per la incapacitat demostrada per contrarestar-lo. Mas no ha ofert res de nou i el poc que havia anunciat –posem el concert– ja ha fet figa abans de prendre la metxa. Llegia que el seu home més preuat, en l'hora dels adéus, insistia en una coneguda proclama de salvació nacional: “No hi ha un botí per repartir sinó un país per aixecar”. Deu ser encara una rèmora de la campanya convergent davant l'amenaça que caigués la Sagrada Família pel pas del TAV.

El drama és que més enllà de l'oportunisme i de la insistència en un discurs maniqueu –o manem nosaltres o el país s'enfonsa– que batega sota la consigna, hi ha una descarada voluntat de fer-nos passar amb raons per no fer ni un pas endavant. O pitjor encara, per aturar el que ja estava en marxa: des de la llei del cinema fins a la substitució de províncies i diputacions per vegueries.

Amb el pretext de la crisi i de posar ordre en la casa de barrets en què s'hauria convertit la Generalitat, Mas trobaria la solució en la perpetuació de la calculada ambigüitat que manté, marca de la casa, en tot allò que fa referència a l'autogovern. És veritat que aquesta és una actitud amb data de caducitat. Però pel cap baix li serviria per anar tirant tres o quatre anys.

Pel que fa a la inexistència del botí... resolt està dient que la inquietud per tocar cuixa és generalitzada. Qui més, qui menys, a l'entorn convergent, ha insinuat o presentat les seves credencials somiant anar calent d'armilla, que no vol dir endur-se res sota el braç sinó assegurar-se uns anys d'un bon sou i cotxe oficial i secretàries els més afortunats. Ni més ni menys que allò que retreien als antecessors.

Ara bé, Artur Mas té tota la legitimitat per fer i governar. I què menys que atorgar cent dies de crèdit. Veurem, a l'hora de la veritat, què dóna de si i què en podem esperar, més enllà de tocar el timbal.