Malestars públics

No és moment de grans alegries. Hi ha comptes que, com ens deia El Roto semblen gratis perquè els estem pagant amb ànima: una ànima de doble cara, privada i col·lectiva. Descobrir que, com en el conte, el rei-mercat va despullat i haver d'acceptar que és qui mana, produeix un gran desànim a aquells, molts, que creuen que la política i els poders democràtics han de regular la vida col·lectiva. D'altra banda, els drames privats dels aturats, dels invisibilitzats i dels que estan caient en la pobresa, destrueix no solament el benestar individual dels directament afectats, sinó el de tota persona que desitja poder mirar-se en els ulls dels altres ciutadans sense sentir vergonya col·lectiva.Les mesures preses pels governs –potser inevitables en aquestes circumstàncies– no han anat acompanyades d'un convincent relat polític. Tant de bo el govern hagués dit: “Ho sentim molt. No ens queda més remei. Malgrat que no ens agrada ni és això el que pensem que en un futur cal fer per la nostra ciutadania”. Però el silenci polític permet que els fets i les decisions s'imposin com a única, contundent realitat. Realitat opaca que deixa molta gent sense referents per comprendre no solament el que succeeix en l'economia i els mercats (que, per cert, són tan sols una part de la complexa realitat humana i política...) sinó per saber què n'hem de fer, en aquests moments, dels nostres models de societats plurals, igualitàries i inclusives.

La gran pregunta enfront d'aquest silenci simbòlic i de la força aclaparadora de la presència dels mercats és ja la clàssica: què fer? Moltes veus ens diuen que cal una nova política que enforteixi els mecanismes democràtics i valoritzi el seu paper en la gestió dels assumptes col·lectius. Són veus sensates. Però es diu menys que ens cal també una nova ciutadania. Algunes experiències passades són bones de recordar. Girem els ulls envers els inicis de la transició democràtica al nostre país. Recordem la força d'una ciutadania que va ésser, tant com les altes instàncies de l'Estat i els fràgils partits polítics, protagonista del trànsit a la democràcia: professionals, sindicats, associacions, feministes... milers de persones varen dur a terme una tasca que tenia tant a veure amb l'alliberament individual com en la conquesta de drets col·lectius. Perquè la força de la política i de la seva institucionalització es nodreix del compromís ciutadà que busca el bé públic però que ressona també de forma vital i personalitzada. Els necessaris canvis en les prioritats, en les formes de fer política, la correspondència entre el que es diu a la tribuna i el que es parla a cau d'orella són qüestions que depenen no solament dels polítics, sinó de la ciutadania quan entén que al costat dels drets hi ha deures i que tot el que és col·lectiu té a veure amb la seva persona.

Però actuar com a ciutadania té un preu, també en ànima, que hem d'estar disposats a pagar. Un preu que implica la capacitat i la voluntat de transformar el malestar, sovint la indignació que tanta energia personal i col·lectiva proporciona, en alguna forma de construcció. Que la indignació que neix en veure el poder implacable d'aquest rei-mercat i els mals que ocasiona en les vides properes i en les ètiques, es transformi en decisions constructives. Aquesta transformació no es produeix de forma automàtica, sinó que requereix una tasca personal i intransferible que alguna gent, massa, no està disposada o no pot arribar a fer. De no ésser així, queda tan sols l'esmicolament del malestar en una crítica dispersa o la instal·lació en un pessimisme global que decreta que res no podem fer. Ambdues actituds resulten ben útils als reis-mercats dominants. Tan sols una ciutadania poderosa, nodrida de fortes subjectivitats podrà, un cop més, empènyer canvis que tornin a donar la força i paraula a la política.