De Pemán a Vargas Llosa

Sota els auscipis de la dictadura, va ser proposat per al premi Nobel de Literatura l'escriptor José María Pemán. Va ser, segons Manolo Vázquez Montalbán, el penúltim esforç de les institucions culturals espanyoles per promocionar un dels mites literaris inventats pel franquisme. La proposta, naturalment, va fracassar.

El premi Nobel d'enguany, Mario Vargas Llosa, en el discurs d'acceptació, va parlar dels seus dos països: “Perú y España, anverso y reverso de una misma cosa; quiero tanto a España como al Perú.” Pemán, premi Nobel frustrat, també havia enllaçat els dos països en el poema dramàtic La santa Virreina, una peça que, a partir d'un episodi historicollegendari viscut entre Madrid i Lima, volia presentar “toda la gran obra colonial española, obra per esencia misionera, humana, civilizadora”. Així ho proclamaven reiteradament els personatges en els seus versos. El virrei: “No hemos salido de España. / No vamos a tierra extraña / de feria y mercadería /donde haga su granjería / la gente de industria y maña”. La virreina: “España es el Imperio / del Amor, y hará suyos los pedazos / de esta tierra encantada, / más que cerrando el puño de la espada, / abriendo en cruz, por el amor, los brazos”. Una visió als antípodes de la del discurs de Vargas Llosa, que va parlar de la violència dels colonitzadors i de “los despojos y crímenes, la codicia y la ferocidad de los conquistadore”. Pemán, en canvi, deia que al Perú tot era “canto y flor / y, por no usado misterio, / era hasta el insulto, Imperio / y era hasta el enfado, Amor”.

Pemán hi tenia la mà trencada, en això dels jocs de paraules. Del general Franco havia arribat a dir que “conquistó la zona roja como si la acariciara, ahorrando vidas, limitando bombardeos, llevando hasta allí, con dosis exactas, el perdón, el castigo y la catequesis”. No és estrany, doncs, que l'Acadèmia sueca l'esborrés per sempre de la llista de candidats al Nobel.