L'Home dels Nassos

Quan per acabar l'any només falta un dia, apareix al carrer una de les figures més enigmàtiques del calendari: l'Home dels Nassos. Sovint s'ha cregut que l'efemèride només se celebra en uns pocs indrets, i sense gaire arrelament social. Tanmateix, en un programa de ràdio emès el 1993 per Catalunya Ràdio, es preguntava als oients si algú l'havia vist aquell dia; les trucades provinents d'arreu del territori col·lapsaren la centraleta. L'existència de l'Home dels Nassos l'ha transmès cada pare i cada avi als seus fills i néts. Cada família, però, l'ha posat en escena amb diversos arguments. Raó per la qual fins fa poc temps era un personatge sobre el qual no es trobaven gaires mencions en els treballs sobre cultura popular, i ara sorprèn a molts que el creien fill d'una domèstica fantasia familiar.

L'Home dels Nassos és conegut arreu. Pregunteu a qualsevol adult i tots coincidiran que només se'l pot veure el 31 de desembre i que “té tants nassos com dies té l'any”. Jordi Bilbeny, en un seu article Resurrecció de l'Home dels Nassos http://portalcatala.forocatalan.com/historia, en parla extensament i dóna raó de la seva existència en el costumari d'arreu de la vella Europa, cita Nell Parrot i Mircea Eliade. Diu que “Amades en parla prolixament al Costumari i que és, bàsicament, per mitjà de les seves descripcions, que avui podem aproximar-nos-hi. Conta Bilbeny en el seu article que, després de recollir tantes dades com li fou possible, Amades concloïa: “L'Home dels Nassos sembla ser la degeneració d'un personatge [...] que tractava de simbolitzar l'any, [...] havia estat representat per un arbre, l'arbre dels nassos, espècie [...] que [...] degué ser la mansió [...] de l'esperit de la vegetació [...]. Pels Pirineus orientals explicaven a la mainada que l'Home dels Nassos vivia dins la soca d'un arbre; que al punt de rompre l'alba [del 31] sortia del seu amagatall” i baixava vestit de fulles de dotze arbres diferents. Això ha fet que per les terres nord-pirinenques també parlessin de l'Arbre dels Nassos, el qual té tants nassos com dies té l'any.

Amades ha reblat: “La visió popular de l'any i la pintura del vestit de l'Home dels Nassos habitant dins una soca són tan similars que sembla lícit identificar els dos conceptes. Amb tota probabilitat, l'Home dels Nassos, tan desfigurat a ciutat, és la darrera gradació de l'esperit de la vegetació, encarnat en la figura de l'arbre dels nassos”.

Després de passar per tantes peripècies històriques, avui la tradició gravita a l'entorn de la canalla. Ells esdevenen els autèntics mantenidors de la diada; els infants, i els antics infants, pares i avis, que sempre portaran a dins l'infant que van ser. Què en fóra, de les diades de Nadal, Reis, festa major amb els seus gegants i bèsties fabuloses, sense l'infant etern que mai no mor? Conta Bilbeny que a Arenys i altres poblacions de la costa de llevant, hom deia a la mainada que per poder veure'l calia estar net de pecat, i els feien fer una confessió pintoresca: havien d'anar a mar, cridar les malifetes i les mentides que havien fet i dit, i per cada una havien de fer un nus en un cordill, i llençar-lo a l'aigua.