Paciència, no t'acabis

Tot sovint llegim formulacions teòriques que distingeixen entre dues formes de nacionalisme: l'imperialista i colonitzador, agressiu, expansiu, que practica l'abraçada de l'ós amb els que no poden escapar-se'n, i el nacionalisme defensiu, més propi de nacions petites i subjugades, que s'aferren als principis nacionalistes per resistir, per enfortir-se i defensar-se de la voracitat dels més forts. Els uns i els altres paguen un preu per aquesta adscripció al nacionalisme. Els primers perden el món de vista, enderiats amb fantasies imperials. Els altres corren el perill que el món se'ls escurci massa i han d'aprendre a superar la sospita constant de la traïció. De la mateixa manera que, amb tants matisos com calgui, existeixen aquestes dues variants de nacionalisme, també hi ha dues formes de paciència que s'hi corresponen: la paciència de qui té el poder i la paciència de qui no el té. En el seu discurs de presa de possessió, el president Mas va parlar de la paciència. “La construcció nacional del nostre país no és una feina per a impacients”, va dir. Potser no, però totes les maces piquen. Aquesta mena de paciència de què parla Mas, que és la paciència de qui no té el poder, com no el tenim els catalans a Espanya, deriva fàcilment en letargia i escepticisme o bé en desànim i conformisme, que són les actituds que s'imposen quan la paciència no obté fruits. Fa més d'un segle –per no recular encara més– que Catalunya juga amb l'Estat espanyol la partida de la paciència. Espanya suporta les reivindicacions catalanes i les trampeja, les combat i les anorrea amb les lleis i, si cal, amb les armes. No pot evitar que es formulin, però té els instruments per anar-les desactivant. Aquesta és la mena de paciència de qui té el poder. En canvi, l'únic instrument dels catalans és la insistència. Generació rere generació, amb guanys minsos que, de vegades, gràcies a la il·lusió i a la propaganda semblen passos de gegant. Però no ho són. I aleshores només ens queda el recurs d'apel·lar a la gran virtut. Paciència, no t'acabis.