Gestionar la llibertat

Preguntat sobre les causes de la desafecció política de la ciutadania, Miquel Roca Junyent ha fet, a la revista de la Universitat de Barcelona, unes afirmacions paral·leles a les estampades fa setanta-vuit anys per Carles Rahola en el seu Breviari de Ciutadania. Diu Roca: “És molt més fàcil recuperar o guanyar la llibertat que aprendre a administrar-la”. Deia Rahola: “La llibertat no és pas un do dels déus vingut del cel; ha de ser conquerida dia a dia en un aspre aprenentatge”. Diu Roca: “L'èpica de guanyar la llibertat és meravellosa i fantàstica, però després ha de venir l'administració més ordinària de la llibertat, i això és tant o més important que administrar l'èpica”. Deia Rahola: “Un règim de llibertat pot ser instituït en unes hores d'exaltació fervorosa, però ha de ser consolidat amb l'esforç i el treball de tots”... A l'hora de conquerir la llibertat, molts hi van posar el coll i alguns hi van deixar la pell com uns autèntics herois. On no hem estat tan valents és en la gestió de la llibertat. Apel·lacions com les de Roca i Rahola són cada cop més necessàries en un món dominat pel conformisme i la comoditat en què l'individualisme i la indiferència predominen sobre els projectes i els reptes col·lectius. Roca i Rahola coincideixen a demanar al ciutadà que s'interessi per la política. Aquests dies de canvi de govern hem vist polítics de totes menes: els que guanyen i els que perden, els que pleguen i els que fugen, els que claudiquen i els que s'adapten, els que treballen i els que s'arrossen, els covards i els equilibristes, els gats escaldats i els cavalls desbocats. Hem vist, doncs, bones i males maneres d'exercir la democràcia, però totes han de merèixer la nostra atenció –la nostra afecció– traduïda després en aplaudiment o bé en refús. L'important és saber que la llibertat és una eina, i que les eines s'han de fer servir. Això ho va dir fa trenta anys un altre polític, Josep Pallach: “Només utilitzant la llibertat aprenen a ser lliures els pobles”.