Fumar al carrer (1)

Dilluns passat vaig tornar al meu bar preferit de la ciutat per beure'm el tallat de mig matí. M'he convertit en un habitual de l'establiment perquè desprèn una tranquil·litat especial i hi sona una música idònia per fer un descans mental encara que només sigui de deu minuts o un quart. Ahir, per exemple, hi vaig escoltar Lluís Llach, Chavela Vargas i B.B. King. A banda de la música, després d'una estona al bar penso que l'ambient que s'hi respira té alguna cosa d'especial que n'incrementa el confort. Ah! És clar, no és l'ambient que s'hi respira. És el que no s'hi respira. Ja no s'hi pot fumar. En un dia te n'adones com n'havia estat fins llavors de desagradable, ser fumador passiu. I ni te n'adonaves.

A fora, a la terrasseta, sota una ombra humida i a una temperatura poc recomanable per estar-se a la intempèrie, hi ha un ple absolut. Gent xuclant, tremolosa i àvida. Paradoxal. No dubto pas que els canvis en la llei antitabac comportaran un estalvi de morts i de tractaments per a malalties derivades del consum de tabac. Però també tinc la sospita que s'ha despullat un sant per vestir-ne un altre. Perquè no crec pas que treure al carrer milers de fumadors, població de risc de malalties respiratòries, sigui saludable. Especialment en aquests mesos de temperatures severament baixes. Quins concerts de tos. Quins estossecs rogallosos que se s'encavalquen. Quants refredats, pulmonies i bronquitis assetgen els fumadors a la intempèrie. Els propietaris de bars amb terrassa més eixerits ja s'afanyen a instal·lar estufes. Estufes per escalfar el carrer. Una ximpleria que mereix un article sencer. Un altre.