Els nostres Pirineus

Quan s'acosten dates assenyalades canvia el sentit de la informació i rebem més dades de caràcter quantitatiu que de caràcter qualitatiu. Tant si és estiu, Nadal o Setmana Santa, els mitjans ens inunden de dades sobre l'ocupació del Pirineu o la costa, l'evolució dels preus o el nombre de morts en accidents de circulació. És, sens dubte, una informació rellevant que ens aproxima a una realitat concreta, però que ens distancia de la realitat humana i social que hi ha al darrere de les estadístiques.

En menys de cent anys hem passat d'una etapa heroica de descoberta mítica i minoritària dels nostres paisatges, a una ocupació massiva i sistemàtica afavorida pels canvis radicals en els sistemes de transport i en el parc d'infraestructures. Així, els índexs d'ocupació són com uns termòmetres de prosperitat per a les comarques visitades, que han viscut una transformació transcendent.

Pocs recorden la duresa extrema i sovint la misèria de la vida a muntanya. Hem construït, amb l'ajut inestimable dels grans descobridors, una representació d'aquests paisatges, un imaginari col·lectiu despullat dels rostres colrats treballats i endurits per la feina i el fred. Hem pres distància i ens hem situat lluny de la realitat humana i social concreta, i en l'abstracció del gaudi estètic hem configurat un paisatge ideal nodrit des de la condició urbana de visitants esporàdics, estiuejants, excursionistes o practicants dels esports d'hivern.

L'excursionisme, que va néixer i va créixer en paral·lel als moviments catalanistes i a la Renaixença, va viure les mateixes convulsions polèmiques i les dissidències típiques de tempestes petites de país petit, en un vas d'aigua, en les orientacions diverses dels diferents moviments. L'excursionisme clàssic cediria davant de l'esportiu i les seves derivacions. Una bona mostra d'aquest procés podrien ser el conjunt destacadíssim de guies itinerari que en les primeres dècades del segle XX, Cèsar-August Torras dedicà al Pirineu català.

De la mateixa manera que la preocupació científica temàtica (artística, filològica, arqueològica, geològica o etnològica) cediria pas també a les monografies de geografia, i geografia humana que, com La Cerdanya, de Pau Vila (1926), ajudarien a confegir una aproximació integrada de la realitat física i humana.

Francesc Roma i Casanovas ens aproxima al procés d'aquesta representació, invenció, fins i tot afirma, de la idealització en l'imaginari català de la muntanya com a gresol i símbol màxim de la pàtria. A Del paradís a la nació. La muntanya a Catalunya, segles XV-XX (2004), desgrana aquest procés de construcció i ens fa evident aquesta gran representació urbana de la muntanya catalana. La introducció també de formes de cultura i de representació material importades de les muntanyes alpines amb la corresponent alpinització, naturalitzada, de la nostra arquitectura pirinenca.

La sublimació màxima d'aquesta realitat es tradueix en una riquesa literària extraordinària recollida en antologies que, com el Llibre de la muntanya. Antologia de prosa i poesia (1952, reed. 2007), de Josep Romeu; l'Antologia de literatura excursionista catalana (2002), d'Enric Faura, o la més sectorial Rufaca de paraules. Antologia literària de la Cerdanya (2006), editada per Manel Figuera, ens posen en contacte amb una abundància de textos avui poc coneguts.

Però avui, qui llegeix Verdaguer o Maragall encara que enguany se'n celebri un any especial? Quanta gent a Catalunya ha après i recita versos de Canigó? Quins textos de Maragall ens vénen al cap sinó aquells que han traspassat la frontera de la literatura i musicats han esdevingut un patrimoni col·lectiu? O encara pitjor, quin ús fem d'una lectura parcial, esbiaixada, mutilada i fora de context d'algunes obres del mateix Maragall?

Hem perdut en part el sentit històric, les arrels de les coses i el seu coneixement, com hem perdut la seva força literària i política transformada per un esforç de representació ideal.

Ens queda, així, la realitat despullada, estadística, de la nova realitat. El nou termòmetre de la prosperitat del Pirineu fet índex d'ocupació en temporades singulars. Aquesta simplificació, vàlida per al Pirineu, ens aproxima a la fusió contradictòria entre l'ideal sublimat dels creadors del mite, emmirallats en un cert primitivisme atàvic i immòbil del paisatge i de la realitat, i l'aproximació molt generalitzada de tots els habitants d'aquestes terres a la confortabilitat i els drets generats en les societats urbanes.

Des d'un cert igualitarisme que hauria superat la dualitat entre ruralitat i urbanitat, muntanya i ciutat, des de la democratització de la societat i el dret a la muntanya, a la terra, al paisatge; des de la màxima accessibilitat física i virtual, ara podem afrontar la nova realitat del Pirineu.

La realitat que han pensat, dissenyat i somiat els que hi viuen. La realitat que admet una dimensió territorial i econòmica pensada per viure a la muntanya, per viure de la muntanya i per anar a la muntanya. Ni la idealització extrema i fundacional, ni la més estricta materialitat, no serveixen els objectius de fer de la muntanya catalana un actiu de primer nivell de l'economia, la vida i la representació de Catalunya. Vull dir que un cop assolits uns estàndards econòmics equiparables, el risc de la trivialització, del desarrelament, de la pèrdua de la memòria històrica poden conduir a la despersonalització del Pirineu i a la dissolució dels seus atractius.

Es tracta, ara, amb sentit territorial i estratègic, de definir un horitzó raonable i plausible que faci la síntesi entre tots els valors, reals i ideals, acumulats històricament a la muntanya catalana, els reelabori amb un discurs nou, els depuri d'incrustacions impròpies i aprofiti totes les oportunitats que el segle XXI dibuixa per superar el victimisme pessimista o la idealització irreal del passat i el materialisme impenitent del present. Les estacions de muntanya de Catalunya interpretades d'una forma integral poden ser una mostra de les oportunitats a explorar i de la nova realitat a construir com a signe d'una nova i duradora prosperitat.