Militar i demòcrata

En referència als aviadors britànics que havien guanyat l'anomenada Batalla d'Anglaterra, Churchill va pronunciar una de les seves frases més cèlebres: “Mai tants degueren tant a tan pocs”. També en relació als oficials de l'exèrcit espanyol que van tenir l'audàcia i la dignitat de crear la Unió Militar Demòcrata (UMD) hauríem de dir, a partir de la frase de Churchill, que van ser molt pocs però que van tenir una influència molt gran i molt positiva en els moments més difícils de la transició. En efecte, en el punt de màxima influència directa dins l'exèrcit espanyol és probable que la UMD no comptés més de 200 oficials. Però tot i que els seus líders de seguida van ser detinguts, empresonats i jutjats –i l'organització, per tant, escapçada de forma radical–, les idees dels militars que van fundar la UMD són les que han acabat prevalent en el si de l'exèrcit espanyol. Avui dia, a Espanya, ser militar i demòcrata són dues realitats perfectament compatibles, i aquesta comptabilitat la devem a molt pocs, entre els quals, el comandant i professor Gabriel Cardona, que acaba de morir.

He tingut la sort de conèixer i tractar dos dels dirigents de la UMD: el capità Juli Busquets, professor meu de sociologia a l'Escola de Periodisme del CIC; i el comandant Cardona. Més reservat, Busquets; més expansiu, Cardona, tenien dues virtuts en comú: eren bones persones i estaven en possessió d'un alt grau de competència professional –com a sociòleg, Busquets; com a historiador, Cardona–. Qualsevol que hagi conegut, ni que sigui com a soldat ras, l'exèrcit franquista, convindrà que no era fàcil trobar-hi bones persones. Tot estava previst perquè els oficials i els sotsoficials no assolissin, o abandonessin, aquesta categoria. No es tracta, doncs, en aquest cas, d'un adjectiu gens banal.

Pel que fa a la competència professional n'hi ha prou de recordar que Gabriel Cardona ha estat professor d'història a la Universitat de Barcelona i que ha escrit uns quants llibres, alguns d'ells imprescindibles per conèixer les característiques de l'exèrcit espanyol durant el llarg període franquista. Concretament, El gigante descalzo és un llibre apassionant per a tots aquells lectors que vulguin conèixer el nostre passat més recent més enllà dels tòpics. La tesi resultava, i resulta, arriscada. El gigante descalzo és l'exèrcit espanyol que Franco va mantenir expressament en condicions paupèrrimes i amb una escassíssima capacitat de mobilitat per tal que mai no el pogués inquietar. Això sí, va deixar, i va promoure, que molts dels seus comandaments llisquessin pel pendent de la corrupció... En la interpretació de Cardona, l'exèrcit espanyol seria una víctima del franquisme. Ell parla dels oficials de l'exèrcit que tenien vocació de militar, que veien paralitzada la seva progressió professional per un escalafó inflat a conseqüència de la Guerra Civil i que havien de treballar –és a dir, fer la guerra– en unes condicions desastroses tal com el conflicte d'Ifni va posar en evidència. Com a historiador, i com a exmilitar, Cardona demostra, en aquest llibre, que gaudeix d'unes excel·lents fonts d'informació. Això li permet aventurar una hipòtesi molt plausible sobre l'assassinat de Carrero Blanco. Cardona explica que l'almirall Carrero Blanco havia encarregat amb el màxim secret que el portaavions Príncep d'Astúries, aleshores en construcció, tingués una certa capacitat nuclear. Això trencava l'statu quo de la Guerra Freda –justament la situació que permetia la perpetuació de Franco–. El secretari d'Estat Kissinger va visitar Carrero el dia abans de l'atemptat. Li va preguntar quan firmaria Espanya el tractat de No Proliferació d'Armes Nuclears i Carrero, pensant que Kissinger baixava de l'hort, va tirar pilotes fora. Al cap de poques hores, els militants d'ETA van pitjar la palanca que va fer saltar Carrero, el xofer i el cotxe més amunt dels murs d'una església. Cardona explica els fets sense treure'n cap conclusió explícita. Però el suggeriment està fet: la CIA no va matar Carrero, però no va fer res per impedir-ho. Ara fa poc temps, han quedat desclassificats bona part dels informes secrets elaborats per la diplomàcia nord-americana d'aquells anys. Carrero hi és titllat de pro nazi i d'antinord-americà. És la pura veritat. Cardona i els militars de la UMD no van lluitar contra molins de vent...