A l'autobús

De tant agafar l'autobús, els mateixos dies, a la mateixa hora, un acaba establint una certa familiaritat amb els passatgers de rutina idèntica. Un dia, en lloc d'esquivar-se la mirada sota el fred de la parada, un aconsegueix mussitar un “hola” que l'altre li retorna, i a partir de llavors, com que ja són coneguts de la mateixa intempèrie i la mateixa espera, potser s'atreveixen a iniciar un diàleg circumstancial sobre el temps o sobre l'augment del preu del bitllet. Res d'important, molt poca cosa. És rar que acabin seient junts un cop són a l'autobús, on la gent es dispersa tentinejant, i més improbable encara que mai arribin a saber de l'altre més que el color de l'abric que porten. No s'estimen pas, només s'han fet companyia en l'interval mentre es desplacen. El més habitual, però, és que el reconeixement que procura la simple repetició de veure's al mateix lloc, a la mateixa hora, sigui suficient, que no calgui intercanviar ni una paraula per identificar-se amb el silenci absort, a vegades fins i tot contrit, abismal, dels altres passatgers. Un d'aquests individus anònims que el costum ha fet familiar és un home galtaplè, de pell enrogida i venosa, que s'enfila sempre al seient més pròxim al conductor –un argentí que amaga rere unes ulleres fosques la mirada més trista que hagi vist últimament–, i es passa tot el trajecte predicant sobre la vinguda de l'apocalipsi que fa preveure la conjuntura econòmica mundial amb una vèrbola desaforada que fins i tot al torn famèlic del migdia fa perdre la gana als viatgers que hagin tingut la desgràcia d'anar a raure a prop d'ell. Té l'hàbit, aquest senyor, de puntejar el discurs, ple de dades fatídiques espigolades de les tertúlies de la ràdio i dels diaris, amb expressions anodines que fa passar com a troballes pròpies. Coses com ara “dos i dos fan quatre, com dic jo”. Brama contínuament: “S'ha d'estar ben informat”, i el conductor assenteix amb la seva mirada fosca. L'altre dia, però, en va dir una de bona, apuntalant-se front i nas amb un dit tort: “La gent no sap res de res, viu in albis com dic jo, només llegeix novel·les, i els que llegeixen novel·les ho passaran molt malament”. La ficció, és clar, és una vida possible, no pas demostrable, una ingenuïtat, quasi una temeritat en els temps de fatalisme cru que corren, si no fos que aquell home, amb la seva verbositat sinistra, només pren volada com a personatge novel·lesc, l'únic realment interessant des del punt de vista de la imaginació en aquesta atropellada, soferta, narcòtica nau de realisme autèntic que formen els altres passatgers de l'autobús.