Que encara no renovi

Hi ha les festes del calendari i les festes del futbol. A vegades coincideixen, com ahir. És festa cada dia que juga el Barça. Juga l'equip de Guardiola i el món del futbol somriu. I el món barcelonista continua estant pletòric. Hi ha moments que es voldria que duressin per sempre, estats vitals que es voldrien perllongar en el temps. L'etapa que està vivint el Barça és fruit d'una combinació meravellosa de diferents factors i de diverses persones. Dels protagonistes actuals, que tothom sap qui són i cadascú ho pot eixamplar al seu gust. Però també d'una successió de fets passats que han fet possible aquest present mai vist. Al final, però, en el futbol i en un club com el Barça tot pot ser tan meravellós com és ara i al mateix temps tan fràgil com ha estat sempre. Això d'ara no durarà per sempre i l'equilibri perquè almenys duri tant com sigui possible és molt delicat. Molt més del que sembla veient jugar l'equip com ho va fer ahir contra el Màlaga i tantes i tantes altres vegades aquesta mateixa temporada. S'han de donar les condicions adequades. I que almenys algú tingui la lucidesa de tenir clar quines són.

Posem que aquest centre de gravetat és (qui vol discutir-ho?) Pep Guardiola. Ningú ho discuteix, és clar. Al contrari. Si no, no hi hauria a aquestes altures de la temporada aquest neguit més o menys latent perquè acabi renovant el seu contracte que, oficialment, expira el 30 de juny. Tot va bé, tant bé, que s'ha de fer el que sigui per assegurar-ne la continuïtat. Falta la confirmació d'una cosa: la continuïtat de Guardiola. Que renovi perquè tothom estigui tranquil, diuen com a argument. És, sens dubte, un plantejament lògic, la posició més fàcil. Però ens hem preguntat si són els plantejaments fàcils els que fan possible que l'equip estigui al nivell que està. Fa l'efecte que no. Que, precisament perquè algú (o uns quants) es planteja reptes més complicats, més ambiciosos, més exigents, tenim el que tenim. I, de veritat estar «tranquils» és el que convé més? A vegades ens hem de fer les preguntes més senzilles per trobar les respostes a les situacions més complexes. Potser no, potser per tenir el que tenim i que duri, el que no s'ha d'estar és tranquil. No és millor que tothom estigui concentrat, al seu lloc, pendent del que li toca, amb la tensió necessària perquè no hi hagi cap badada? I si després de preguntar-nos tot això ens preguntem si el fet que Guardiola encara no hagi renovat és la clau de volta de tot plegat. No és que la carta de renovar quan ell cregui que és el moment sigui el nucli bàsic, el motor del rumb meravellós de l'equip. No, no és això. Però sí que potser és l'interruptor que manté connectada l'alarma, la còpia de seguretat que preserva els fonaments. Perquè renovi Guardiola s'han de donar les condicions adequades. Doncs perquè es donin plenament, potser el que hem de desitjar és que Guardiola no renovi encara. Ningú ho podria dir més bé de com ho va dir Messi: «Que renovi quan vulgui, però que renovi.» Doncs això, quan vulgui. I si ell decideix que ha de signar contractes de mig any perquè això és el millor, doncs que renovi de mig any en mig any. Així, mentrestant, tothom es mantindrà a lloc. L'equip, fent que la rutina no sigui una arma de doble tall sinó competir amb el nivell d'exigència amb què juga tots i cadascun dels partits. La directiva, estant pel que ha d'estar. Els periodistes, estant pels fets i no aixecant falses expectatives. I la gent blaugrana, sabent que si Guardiola renova d'any en any és a fi de bé de tots. Del Barça, és clar (per la màxima d'Evarist Murtra: «Quan dubtis, fes el que creguis millor pel club.») La solució fàcil per a ell seria firmar per tres o quatre anys. En la solució complexa, renovar d'any en any, el guany és per al Barça; ell, en tot cas, és qui més hi arrisca (i no només diners). Qui pot pensar que s'equivoca, si ha encertat tant i tant en totes les decisions que pren? Que renovi quan vulgui, com diu Messi. Però, per si de cas, que no ho faci encara.

Celebrem, mentrestant, el magnífic partit que va fer ahir l'equip contra el Màlaga. La successió de jugades fantàstiques. El futbol més particular que s'ha vist mai, i el més universal de tots els temps. La repetició dels noranta minuts més rodons i plens de detalls alhora. Un altre concepte, un altre ritme, una altra dimensió. Si això durarà més o menys, no se sap. Però si el que es vol és estar tranquil, només s'ha de pensar que qui ho vigila és Guardiola.

Perdonin que aquesta vegada amb prou feines hagi parlat del 4-1 contra el Màlaga. (O potser sí?) Confio que, santificant la festa, ja el van veure al camp o a la televisió. A aquestes altures tothom ja sap quan és festa de precepte.