Allò natural i allò normal

En els primers mesos de Guardiola a la banqueta del Camp Nou, la pregunta era si el tècnic podria aguantar gaire temps l'altíssim nivell d'autoexigència que s'imposa per estudiar amb detall qualsevol aspecte relacionat amb el partit següent. Som en la tercera temporada de'n Pep i sembla que hagi de tenir un mèrit extraordinari que, tot i tractar-se d'un tràmit com el d'aquesta nit al camp del Betis, el tècnic es prengui la molèstia d'explicar als seus jugadors, campions de tot i cridats a cotes més altes que la d'avui, com juga Salva Sevilla i com es mouen Beñat i Israel, dos joves del filial que juguen la copa amb el primer equip. Guardiola ho va dir fa temps, mig defensant-se d'una pluja d'elogis que, no per merescuts, amaguen el contrast amb qui també els mereix i no els rep mai: «No sóc l'únic entrenador del món que treballa.» Capbussem-nos una estona en l'esport amateur i de base i trobarem uns quants tècnics que fan mans i mànigues per saber-ho tot de l'equip cadet al qual s'enfronten diumenge que ve. Allò que continua fent Guardiola és el que amb naturalitat s'espera d'un entrenador, i si ho trobem remarcable més enllà de l'obvietat que l'elit té llums i altaveus, és pel fet que en l'alt nivell sovint allò natural queda desplaçat per falsos artificis amb aparença de normalitat. Hi ha entrenadors de futbol que l'esport en què més pensen és el golf, que allarguen dinars fins al vespre estudiant com guanyar en la borsa i que negocien el pròxim contracte pensant en l'èxit d'una destitució. Res de natural, però tot ben normal. Guardiola no ha pervertit la naturalitat ni ha deixat que ho facin els seus jugadors. Per això de vegades els elogia dient-los amateurs. Renovar any a any surt de la mateixa filosofia que li permet donar amb tota naturalitat importància a partits com el d'avui. Però el que és normal és convertir en qüestió d'estat la renovació de contractes que no s'acaben fins d'aquí a un any i mig.