Bla, bla, bla

Que a algú que fa mesos que busca feina i no en troba li diguin que aquesta crisi no és un problema sinó més aviat una oportunitat de canvi que cal saber aprofitar, no crec que li faci cap gràcia. Com quan a algú que està patint un càncer li diuen que la malaltia li servirà per créixer i que després serà una altra persona i que tindrà uns altres valors. No és que tot això sigui ben bé mentida –de fet un pot sortir enfortit d'una crisi..., si és que se'n surt, és clar!–, és que mentre un ho està patint només són paraules buides, bla, bla, bla, que estan molt bé per als llibres d'autoajuda o per les tertúlies radiofòniques, però la realitat és tota una altra cosa, i no tothom la viu de la mateixa manera. Hi ha qui mentre està a l'atur llegeix, fa voluntariat o s'ocupa de la casa i dels nens, i així se sent actiu.

N'hi ha en canvi que, pensarosos i tràgics, es dediquen dia i nit a donar voltes a la seva situació i en fan el seu centre i el del món. Però els uns i els altres tenen feina a buscar feina, perquè buscar feina vol molta dedicació. Hi ha aturats que han enviat centenars de currículums i han fet desenes d'entrevistes i psicotècnics, sense èxit. Passen els dies i els mesos. Quan el subsidi s'acaba, l'angoixa es desboca i no deixa viure. Hi ha dies que encara tenen la sensació que trobaran alguna cosa, hi ha dies que creuen que no en trobaran mai. Comencen a pensar que no valen, que no tenen sort, que no encaixen enlloc. La inseguretat creix, el desànim, la por, l'inevitable mal humor.

La família i els amics dels aturats tenim un paper molt important a fer. No és fàcil, però l'amor i la fidelitat ens hi obliguen. Podem ser molt útils escoltant-los amb paciència quan diuen, per enèsima vegada, que no trobaran feina i repetint-los sense cansament que sí que en trobaran. Els podem convidar al cinema o posar-los un plat a taula o deixar-los diners. I tornar-los a escoltar i tornar-los a animar incondicionalment un altre cop. I un altre. De fet, la crisi potser sí que serveix per mesurar-nos, a nosaltres que encara tenim feina, fins on som capaços de posar-nos en el lloc dels qui no en tenen.