Símbols

I jo em pregunto: què em passaria si anés amb una bandera espanyola a una manifestació independentista? La pregunta, és clar, és retòrica. Molt bé. I ara, què em passaria si anés a la mateixa manifestació amb una bandera espanyola però de la Segona República? La rebuda seria molt diferent, i això que la malfiança dels governs republicans cap al raquític autogovern català era molt superior a la d'ara.

Així doncs, l'hostilitat rau en el símbol. L'actual bandera espanyola, amb l'escut canviat, és la que portaven les tropes que van entrar a Catalunya. Per si un cas, és bo recordar que una de les raons principals de la rebel·lió d'una part de l'exèrcit el 1936 van ser les autonomies de Catalunya i Euskadi, que es veien com l'avantsala de la “desintegració d'Espanya”, una nació que existeix des de l'època dels romans, com sap tothom menys els catalans, aquests ressentits. I és que els cubans també van començar així, demanant l'autonomia (que Espanya no va voler concedir, cosa que va provocar el moviment independentista; això és tenir vista, sí senyor), i mira com van acabar.

La llengua és un instrument de comunicació, però també és un dels màxims símbols de qualsevol nació. Però què passa quan aquesta nació no té estat? Que expressar-se en la seva llengua és una denúncia perpètua de la carència, de l'anomalia. I és un recordatori que la reivindicació d'un estat propi no cedirà. Això és el que posa tan nerviosos els partits centralistes a Espanya. No la llengua, sinó el preludi de la nostra independència.