Coses que fan que valgui la pena

En espera de les cites més assenyalades del calendari, hi ha partits que serveixen per dir que en queda un de menys. La manera de ser d'aquest Barça, però, fa que tots valguin la pena (veure Guardiola gesticulant per ordenar els seus jugadors al minut 85 amb 3-0 al marcador no és cap posat per a les càmeres, és una mostra de la manera que té l'equip de viure els noranta minuts). Però hi ha partits i partits. En una visita del Racing no es crea cap ambient especial al Camp Nou, i encara menys quan fa un fred que pela. L'equip s'ha d'escalfar sol. I no té recança de fer-ho. Ho porta en l'equipament de sèrie, sobretot des que el dirigeix Pep Guardiola. Marcar abans del minut dos no és ben bé fruit de la casualitat ni sempre és un cop de sort. En la seva primera possessió de pilota l'equip va forçar un córner i va crear la jugada del primer gol. Mai no es pot dir que un gol a favor sigui perjudicial, però jugar amb la precongelada sensació ambiental que la golejada apareixerà per art d'automatisme no és gens fàcil. Quedaven vuitanta-vuit minuts per no defraudar les expectatives. L'equip no les va defraudar, perquè juga com si el partit no estigués decidit fins a l'últim minut, més enllà del resultat que hi hagi en el marcador. El que hi ha, però, són matisos. Els jugadors no són uns autòmats competitius, són persones, generalment bones persones. I, evidentment, miren el marcador, veuen si el rival té intenció de rebel·lar-se, pensen que tenen un partit al cap de tres dies, que queda molta lliga, que hi ha partits amb més reclam mediàtic que aquest Barça-Racing de la part més freda del fred gener, que no cal prendre mal quan el partit ja està resolt en el marcador... Saben i pensen totes aquestes coses i, tot i això, fan que qualsevol partit de qualsevol mes de l'any contra el rival que sigui valgui la pena.

També ahir. El Barça va encarrilar molt aviat el partit, però això no vol dir que llavors fos molt fàcil arrodonir-lo. Els jugadors van implicar-se per aconseguir-ho. Però durant força minuts es va manifestar un cert desequilibri entre la productivitat de jugades i el poc encert per culminar-les. La gent esperava la golejada i per això potser podien passar una mica per alt detalls magnífics en l'elaboració de determinades jugades, els que fan que qualsevol partit de l'equip valgui la pena. Hi ha haver unes quantes jugades, que no van acabar en gol, que evidencien la capacitat de destrucció de tanques humanes que té l'equip. El ritme d'elaboració de les jugades és intens i molt exigent (tant per crear-lo com per defensar-lo), però quan s'inicia la culminació de la jugada és supersònic. I, per tant, devastador. Encara que moltes jugades no acabin en gol, la sensació de superioritat té efectes enlluernadors. És complicat comparar èpoques diferents, però aquest aspecte del joc del Barça és una evolució dels equips que partien d'un domini extensiu de la pilota més que de l'anar i venir. Com ara el Brasil quan jugaven com brasilers: es passaven la pilota caminant fins que apareixia l'espai per llançar un atac fulminant en l'última part del camp. També ho feia l'Holanda del 74, encara que ja a un ritme més alt des del començament. I també un equip pel qual tinc debilitat: el Dinamo de Kíev (i la selecció de la URSS de la qual era la base) dels anys vuitanta, a les ordres de Valeri Lobanovski i amb jugadors com Zavarov, Belanov, Protasov, Rats, Aleinikov... Un gran domini de la pilota i del joc i un atac fulminant. El Barça de Guardiola ho fa a una velocitat fins ara mai vista. Elabora a un ritme de pilota altíssim, però encara accelera més quan encara la porteria. Una de les claus, a part de la qualitat tècnica, és que els davanters irrompen, no hi són. Pedro ho interpreta perfectament. No fa soroll, però és a tot arreu. Discret fora del camp, dins sembla que n'hi hagi tres. I per això també Villa, tot i no marcar, va fer un partit magnífic. I no cal parlar de Xavi, Iniesta i Messi. Però sí d'Abidal, que era un portent físic i passada la trentena fins i tot s'atreveix a fer una passada a l'àrea com les del trio d'or. Per això aquest equip fa que cada partit valgui la pena.

L'ambient pot ser fred, fins i tot inhòspit, i aquest Barça sempre ens ensenya els seus millors valors. Si no els futbolístics sempre, sí els anímics. I en certa manera ens empeny a tots a estar a l'altura. A nosaltres, com a periodistes, si volem fer bé la nostra feina, també ens interroguen perquè responguem mirant de donar el millor de nosaltres també en els partits que no són els que s'expliquen sols. Ens impulsen a voler trobar la combinació de paraules, com ells les seves combinacions de pilota, que faci que valgui la pena ser llegida. Si més no, perquè almenys ho intentem. Perquè ells ho mereixen i vostès també.