Tunísia i nosaltres

És realment notable, el que està passant a Tunísia. La gent ha dit prou. Que s'ho apuntin els qui creuen que tot és previsible i que la població no dóna mai sorpreses, tot i que, per si de cas, hi ha diversos cossos armats la principal missió dels quals no és protegir els ciutadans dels forans, ni protegir uns ciutadans d'altres ciutadans, ni tan sols protegir un ciutadà d'ell mateix: la principal missió dels cossos armats és protegir l'Estat. Que no ens estranyi que tan sovint les armes apuntin cap a ciutadans desarmats, que paguen l'arma i l'executor, ni tan sols no ens ha d'estranyar que les bales espanyoles hagin matat un nombre indecent de ciutadans espanyols, quasi en exclusiva, mentre s'omplen la boca de les atrocitats que cometen els altres. Ja se sap: el mal sempre són els altres.

Tot i això, els tunisians han dit prou. Ho han fet aixecant les mans nues i cridant al bell mig del carrer. Ha estat tan massiva, tan contundent, tan majoritària, aquesta veu, i alhora tan espontània, que Ben Ali ha hagut de fugir cames ajudeu-me. Per no defraudar el judici que els seus conciutadans havien fet d'ell, la seva dona, amb el seu permís personal, ha saquejat el Banc Central Tunisià i s'ha endut el que contenia, uns 45 milions d'euros, sostrets als legítims propietaris i evadits a paradisos fiscals prèviament triats (per si de cas).

No és una història nova, com deia, ni tan sols sorprenent. Però sí que obre una via d'esperança als països liderats per tiranies, més o menys encobertes com a democràcies formals. El món n'és ple, de dictadures democràtiques, urnes incloses i Leiles Ben Ali incloses!

Mentrestant, el pusil·lànime Zapatero es dedica ara per ara a saquejar el nostre país per tots els mitjans possibles, per satisfer una Europa que li ve gran i una moneda que no sap com gestionar. Estem essent saquejats a diari, i ens han anunciat que en volen més, que tenen deutes, que les corrupcions els passen factura, i que les autoritats europees els pressionen. Volen La Caixa, en tots els sentits de la paraula. I la nostra bona gent paga i paga i paga, tot i sentir el neguit del qui olora una estafa còsmica.