La tempesta
Semblava improbable que l'informe de la fundació Everis no produís efecte en l'opinió política després de la seva incidència en l'opinió pública o publicada, segons el matís de Felipe González. El seu contingut va ser dirigit al rei i els efectes polítics han contribuït a engendrar un estat d'opinió amb imbricació governamental. Tampoc la FAES i les recents intervencions d'Aznar han estat alienes al revisionisme sobre l'estat de les autonomies segons els pactes de la transició i el text constitucional de 1978. Però què hi ha de nou perquè ara se sotmeti a revisió tot el plantejament institucional de la raó autonòmica?
hi ha una causa remota i una causa causantis, o detonant immediat d'aquesta reconsideració 30 anys després. La remota és aquella òptica inoportuna, per escassament històrica, del “café para todos” de Martín Villa, la descompressió del fet diferencial, al qual s'atenien les denominades “identitats nacionals” conceptuades al text constitucional (art. 2) com a “nacionalidades”. Era inevitable que es generés en les anomenades “regiones” una percepció discriminadora. El concepte prové d'un consens entre Suárez i Roca, impulsat per un Pujol perfectament fornit d'idees estratègiques. En canvi, els de la Moncloa no semblaven tenir motivacions estratègiques tan evidents. De la reunió de la Moncloa va eixir aqueixa denominació, que ara hom considera confusa o discutible.
Els actuals intents a Madrid de qüestionar el desenvolupament de les autonomies són producte d'una reconsideració, que es postula tant des de l'informe Everis com de l'estudi realitzat per FAES, el qual pretén un “estado de las autonomías racional y viable”, que serà presentat a Madrid el 31 de gener pel mateix Aznar, Cospedal i algun dels seus redactors. D'un temps ençà, es va insinuant la necessitat de fitar aital evolució “descontrolada” en raó del seus excessos pressupostaris i dèficits acumulats. La mala política de govern de Zapatero, les seves resultants proactives i reactives davant d'un nou Estatut català, interpretat per la resta de les autonomies com un model a emular, ha desfermat unes polítiques competitives dels que no admeten ni la raó històrica (II República), ni el fet diferencial de catalans, bascos i gallecs units a llur cultura i llengua.
La crisi econòmica, l'abús del pressupost sense controls de l'Estat, les vaguetats constitucionals a causa de les seves indefinicions, ens han convertit en un torrent fora de llera com es diu de Madrid estant? És possible una reconducció a partir del títol VIII de la Constitució al marge de les connotacions definitòries de nacionalitats i regions de l'article 2? És argüible la recentralització a partir de la crisi econòmica, que amenaçava de convertir-se en política si no se li tallava l'evolució desfermada des del govern de l'Estat? Els dèficits majors corresponen al govern; també, en bona mesura, el descontrol de la corrupció, la desnortada multiplicació del funcionariat, duplicació de plantilles i manteniment de l'aparell administratiu de l'Estat, com si no hi existiren les transferències a les comunitats autònomes, les autonomies a la carta, les uniprovincials, les feixugues arquitectures administratives i institucionals insostenibles. Caldria, doncs, analitzar els fets a partir de l'autosuficiència fiscal i la viabilitat, sense els recursos procedents de Catalunya, País Valencià, Balears i Madrid, ja que Euskadi i Navarra no compten en funció de llurs privilegiats concerts.
Una solució no traumàtica passa per l'asimetria o el federalisme amb totes les seves conseqüències; en cas contrari, el greuge comparatiu amb el País Basc i Navarra serà inevitable. Catalunya no ha de pagar hipoteca per inadequades decisions pretèrites; costarà força rectificar-les a partir del reduccionisme dels anomenats drets històrics dels catalans que han estat els més solidaris. Bé que es disciplini la despesa; això, però, no significa que els qui es van equivocar en el consens constituent tinguen el dret de tallar les ales al procés autonòmic.
