Amb accent, o sense accent

Fa un cert temps que es parla de l'existència d'enquestes sobre el futur municipal badaloní, una consulta que invariablement dóna com a tendència la baixada del vot socialista i un augment popular, derives més pròpies de l'imaginari de la classe política que no d'un comprovat treball de camp. Darrerament, s'assegura que dues enquestes, pagades per no se sap qui i amb un difús suport tècnic, auguren idèntics pronòstics per a Convergència (sis), Iniciativa (quatre) i Esquerra (un), mentre que anuncien un resultat dispar per a socialistes i populars, en què una enquesta els empata a vuit i l'altra els dóna un nou a set a favor de García Albiol. Total, tendències interessants, si bé totes elles diuen estar fetes abans de la consulta autonòmica, quan les urnes i els votants establiren un ordre de prioritats ben diferent i, segur, també marcaven intencions de futur. Des d'aleshores, prou coses han passat per modificar algunes intencions de vot.

La primera variació de voluntats la marcà el mateix resultat del 28-N, quan CiU recollia vots arreu, fins en territoris impensats, i presentava la candidatura a l'alcaldia asseverant que les municipals no serien cosa de dos, sinó que s'obrien tres possibilitats, totes elles viables. Encara que els comportaments electorals són diferents segons sigui la consulta, transferint els resultats autonòmics a les properes eleccions es donaria un resultat de 10 regidors per a CiU, 8 per al PSC, 6 del PP, 2 per a ICV i 1 per a ERC. Res més, però és un resultat a tenir en compte.

Esquerra, en hores baixes, demostrà capacitat per reaccionar quan incorporà al seu projecte un accent amb ganes de ser significatiu. Avalat per la bona feina feta a Òmnium, Oriol Lladó negocià amb Miquel Estruch el segon lloc a la llista i una incorporació d'independents en bloc, mentre convencia a quatre amics a acompanyar-lo en l'aventura. Els independents, agrupats sota la denominació d'Accent, potser no portarien gaires vots però significaven una operació de prestigi. Amb tot, Convergència aviat demostrà capacitat de reacció, fitxant Anna Pruneda com a incorporació a la seva proposta electoral, un nom que per ell sol anul·lava l'atractiu de l'acord entre Esquerra i Accent. Envestits per una i altres, Iniciativa havia de fer una aposta engrescadora i ha recorregut a la jove Aïda Llauradó i al professor Toni de la Rosa per animar la festa, una proposta insuficient quan les incorporacions es fan en llocs de difícil (impossible?) elecció i es reserva la disputa electoral als repetidors d'assignatura.

Ara, al mig de la gresca i conscients que és hora d'avaluar possibilitats, tot l'espectre més o menys minoritari intenta sumar voluntats o anul·lar dispersions, oferint coalicions, incorporacions d'independents o acords electorals, però tot a partir de les pròpies misèries i sense poder donar gaire res per canviar cromos. Amb una barrera a l'entorn dels 4.000 vots, difícils fins i tot per a Esquerra, el Reagrupament i la Solidaritat laportista han de saber que no tenen possibilitats i els joves de les CUP també haurien de fer un exercici d'aritmètica. És aquí on s'intueix l'error d'Accent i la seva deixa, d'entrada, a favor d'Esquerra, avalada pel mateix Oriol Lladó quan afirmà que el seu únic alcaldable és Miquel Estruch. Accent, que hauria pogut fer un excel·lent paper de frontissa entre els grups independentistes, ha quedat marcat pel pecat original i no pot presentar-se d'altra manera que com l'apèndix d'Esquerra, un paper lícit però reductiu. I la política és prou traïdora per no perdonar determinats errors d'apreciació, ni aquí ni a la Xina.

Convergència i Unió, amb els vents a favor, va fent el camí que l'interessa, anunciant que vol Pruneda com a responsable de Cultura, desplaçant Pera al Govern de la Generalitat i deixant entreveure alguns noms que completaran la seva llista. Mentrestant, socialistes i populars, teòrics majoritaris, no semblen moure peça, erròniament esperant que els vots els caiguin del cel.