Noranta-quatre vides

Noranta-qua­tre giro­nins espe­ren la donació d'un òrgan, la majo­ria un ronyó. Aquesta podria ser una més del piló de xifres que es donen cada dia si no fos perquè arriba en un con­text de reducció del nom­bre de donants. I això és una bona i una mala notícia. Bona perquè la dis­mi­nució del nom­bre de donants es deu, en gran part, al fet que han bai­xat les morts per acci­dent de trànsit i per atac de cor i infart cere­bral. I dolenta perquè vol dir que cal tro­bar la manera de com­pen­sar aquesta dis­mi­nució. Per exem­ple encara ara en un de cada cinc casos es diu que no a la donació. Pot­ser a algú li costa de creure, quan es tracta d'una acció total­ment altru­ista que aporta tants i tants bene­fi­cis als recep­tors. Evi­dent­ment que els motius de la nega­tiva són total­ment res­pec­ta­bles, i més si es té en compte que es pro­du­eix en un con­text espe­ci­al­ment deli­cat com és la mort d'un fami­liar. Però pot­ser pre­ci­sa­ment per això, perquè quan arriba el moment costa tenir el cap clar, s'ha d'inci­dir en la infir­mació prèvia. Donar a conèixer quin és el procés que es duu a terme en una donació, qui­nes neces­si­tats hi ha, qui hi intervé, quins bene­fi­cis aporta, quins són els resul­tats... Amb la infor­mació ade­quada serà cada vegada més difícil que alguna per­sona con­tinuï dient que no, mal­grat les cir­cumstàncies. Ni el des­co­nei­xe­ment ni la falta de neces­si­tat poden jus­ti­fi­car que no pen­sem més en els altres.