Llengua

Molt em temo que les paraules sobre el català que va pronunciar Javier Arenas el cap de setmana passat a la festa del Partit Popular (anava a escriure aquelarre, però tampoc no n'hi ha per tant) no és l'epíleg, sinó el pròleg del que ens espera els pròxims mesos. He sentit a dir, tot i que jo no m'ho crec, que la primera campanya organitzada contra el govern que va promoure un diari de Madrid fa molts anys no buscava la defensa de la mai amenaçada cohesió de l'Estat, sinó pressionar en unes negociacions.

Segons aquesta teoria, l'efecte col·lateral i inesperat és que la campanya va provocar un augment de vendes del diari. Sí: a Espanya, l'anticatalanisme ven, i molt. I és que resulta tan còmode tenir algú a qui carregar la culpa dels propis defectes! No s'ha de fer examen de consciència ni buscar solucions. Els catalans són insolidaris i egoistes. Són tancats, no volen compartir res i a més imposen un idioma artificial. Bé, amb això vull dir que tenim anticatalanisme per a una bona estona.

Javier Arenas va prometre –però no va dir com s'ho faria–, que seria “bel·ligerant” si a un nen andalús se l'intentava educar “en una llengua diferent de la seva”. Es referia, és clar, al català. El senyor Arenas hauria d'estar tranquil. No m'imagino cap horda de mestres anant a Jaén per obligar els nens andalusos a aprendre el català.

Ara bé, el que em preocupa de debò és això: si una família andalusa emigra al Regne Unit i al nen l'obliguen a aprendre l'anglès, una llengua ben diferent de l'espanyola, com de bel·ligerant serà el senyor Arenas?