Ara (hi) toca

Mai fins aquesta setmana Jordi Pujol havia parlat tan clarament sobre la independència de Catalunya. Els seus arguments, tradicionalment envitricollats, oraculars, s'han anat llimant. Queda per saber, encara, si és independentista. Convençut o resignat, però, aquest posicionament públic és important. No tant pel que diu com a Jordi Pujol, sinó pel que té Jordi Pujol de referent col·lectiu. Perquè l'evolució del veterà líder reflecteix la d'una part significativa de la població catalana. De gent procedent de l'entorn nacionalista, però també de fora d'aquest entorn. Més que el polític, és el Pujol ciutadà, el Pujol conciutadà, el que cal llegir. En aquest sentit, la frase clau de la seva llarga argumentació és la que diu: “Arribat el cas, gent que mai no hauria somiat de fer-ho, votaria independència”. És una sentència generacional i ideològica on convergeixen catalanistes que, a l'hora de somiar, encara no fa gaire equiparaven la independència amb les truites. Algú pot considerar que l'evolució és tardana, però no es pot menysprear ni ridiculitzar, i menys des d'un cert independentisme de pota negra que tracta el president gairebé com un intrús. Ara bé, també és cert que el renovat discurs pujolià, representatiu del sector que ell mateix qualifica de “nacionalisme majoritari”, continua centrat en la controvèrsia sobre el què (independència o autonomisme), quan allò que ja tocaria és concretar el com (full de ruta per anar plegant de ser espanyols). I aquí sí que el nacionalisme s'enroca. Tot. El minoritari, perquè tants caps, tants barrets. El majoritari al govern, perquè ara mateix costa més d'interpretar que Pujol.