Opinió

LA CONTRACRÒNICA

PEP RIERA

Pintar-se la cara

Nit intensa de copa, una competició que avança inexorablement cap a una final entre el Madrid i el Barça. Falten els partits de tornada i s'ha d'aplicar la doctrina de prudència i respecte de Guardiola, però ahir els dos equips van començar a quedar pel dia 20 d'abril. La copa és una competició en què als equips se'ls veu de quin material estan fets. De seguida es veu si les aparences enganyen o no. I l'equip que per ell mateix no es mostra tal com és, segur que acaba retratat pel rival. En la lliga poden funcionar les tàctiques de camuflatge, però en les eliminatòries, no.

El Sevilla es va pintar la cara per rebre el Madrid. Pintures de guerra davant les càmeres per acabar-se comportant com uns xaiets sobre el camp. El Madrid de Mourinho, en canvi, es va assemblar més que mai a la mena d'equips que agraden al tècnic portuguès. I va despullar el Sevilla, que va escollir el camí de l'extramotivació per preparar el partit i els missatges equivocats per no acabar quedant retratat. Es van pintar la cara no per dirigir-se als seus aficionats per comprometre's a lluitar i perseverar, sinó que es van dirigir als seus rivals per mirar de fer-los por i fins i tot van caure en el parany d'entrar en el joc dialèctic amb Mourinho sense que ell ni s'ho hagués plantejat, ocupat com està en les guerres intestines en el club blanc per la repartició del poder i per quedar eximit de culpa en el cas que a final de temporada no hagin obtingut cap títol. «Et deixarem sense copa», li van dir. Doncs per aconseguir-ho hauran de guanyar al Bernabeu la setmana que ve. Perquè sobre la gespa van ser un equip dòcil. És clar que el Madrid es va trobar a gust també perquè va jugar al que vol jugar Mourinho. Amb tres mig centres davant els quatre defenses, el dibuix dels blancs era calcat al que feia Mourinho al Chelsea i a l'Inter. Mou en la seva salsa. És el seu sistema, el que no pot fer al Bernabeu, on ha d'atacar més obertament. Sí que s'hi atreveix en la copa, en què el que compta és classificar-se al final dels dos partits. A Mou li encanta el càlcul en les distàncies curtes, en les eliminatòries. Ahir li va sortir perfecte. El seu davanter centre, Benzema (!?), va aprofitar una ocasió i l'equip es va mostrar ferm en la defensa d'aquest resultat. En la distància llarga, la lliga, Mou no veu la manera de superar el Barça. Però s'ha de reconèixer que si té una cosa, és esperit combatiu. I ara es veu amb cor de desafiar el Barça a partit únic, el 20 d'abril. Ahir va fer un gran pas per ser-hi, contra un esbravat Sevilla, que l'únic que va aconseguir amb la seva bravata prèvia va ser escalfar un parell de ximples que al final van llançar ampolles al cap de Casillas.

En la segona semifinal, és clar, el Barça va sortir com sempre: a cara descoberta. També s'ha pintat la cara alguna vegada en alguna campanya organitzada pel club. Però sempre ha estat per llançar missatges a la seva gent: per dir que s'hi deixaran la pell, que persistiran, que no defraudaran ningú. I després, tot passat pel sedàs del discurs de la prudència i el respecte de Guardiola. En aquests paràmetres, el problema sol ser per al rival. Com ara l'argentí Osvaldo, que en la prèvia del derbi va avisar el Barça que anés amb compte perquè potser li podrien pintar la cara, l'expressió argentina equivalent a la catalana passar la mà per la cara. La mà, al final, va ser l'1-5. Al Barça li agrada jugar els partits només sobre el camp; fuig dels enfrontaments dialèctics previs com de la pesta.

Tal com és, el Barça va jugar contra l'Almeria, que també va comparèixer al Camp Nou al natural: un equip amb limitacions però que vol jugar a futbol, que si havia de sucumbir davant el poder blaugrana, preferia fer-ho jugant de cara. O sigui, amb la línia defensiva avançada, pressionant els blaugrana molt amunt i buscant la porteria les vegades que aconseguís recuperar la pilota. Passa, però, que davant hi havia la millor versió del Barça, amb retocs mínims en l'onze ideal que amb prou feines es van notar. Al minut 15 els blaugrana ja guanyaven per 3-0. I per 4-0 al minut 30. L'eliminatòria semblava sentenciada, amb permís de la prudència de Guardiola. Tot havia anat tan de pressa que al Barça li quedava molt de temps per mirar d'evitar prendre mal en algunes topades dels jugadors d'Oltra. I tampoc es podien relaxar, perquè els andalusos, perdut per perdut, estaven disposats a aprofitar qualsevol badada per marcar un gol. I van tenir ocasions per fer-ho. La cara més feliç al final va ser la de Guardiola, després del gol de Keita, un jugador i un gol que reforcen el discurs del tècnic sobre les oportunitats i saber-les aprofitar.

La copa va posar tothom a lloc. Però queden els partits de tornada. Per si de cas, que ningú se'ls perdi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.