Estadístiques i persones

Llegim grans xifres. Veiem estadístiques. Sabem de deutes milionaris que ens costa d'imaginar. Però no veiem els rostres de les persones concretes que hi ha al final dels processos que aquestes xifres pretenen justificar. Tampoc sentim les seves veus. Fins que algun esdeveniment dramàtic (un suïcidi, una agressió, un acte destructiu o simplement il·legal com és l'ocupació d'habitatges...) ens mostra el sofriment personal que resulta de decisions preses a l'altre costat de l'espai social. Estem, ho sabem, immersos en una crisi global que afecta tant els territoris, com les societats i els valors. Però es parla menys de les crisis personals, subjectives. I, en canvi, els estudiosos ens diuen que el nombre de persones que requereixen ajut psicològic s'està incrementant a mesura que la situació es prolonga. Que cada cop hi ha més suïcidis, que l'ús d'ansiolítics i antidepressius va augmentant. I que els malestars individuals –que no són altra cosa que les terminals encarnades de les injustícies del nostre sistema neoliberal– s'escampen com núvols tòxics per tots els àmbits de la convivència i es filtren en els espais més íntims, allà on se sosté l'autoestima i l'energia vital.

I no disposem col·lectivament de sistemes defensius suficients per fer front a tant malestar. Durant massa anys hem anat destruint espais on posar en comú el sofriment individual per tal de transformar-lo en força col·lectiva, de participar en els assumptes comuns. Massa anys de menyspreu cap al món públic, d'alliçonament sobre la superioritat de l'interès individual com a criteri de vida; massa anys d'incentivació del consum, de relat sobre la necessitat de la competició per sobre de la cooperació... ens han deixat mancats d'eines mentals i morals per fer front a la crisi global, i amb ella, donar sortida al sofriment personal. Paradoxalment, mentre tele i internet ens omplen d'imatges/icones que pretenen acompanyar-nos i ens venen cartó plastificat, les vides personals transcorren sobre fons de gran solitud. Una soledat que, per cert, sembla desaparèixer momentàniament en situacions que generen, com en un mirall deformat, forts i necessaris sentiments de pertinença i d'identitat col·lectives, com ocorre en el futbol i en altres situacions aglutinadores enfront del “diferent” o l'enemic. El gran sociòleg Zygmunt Bauman ens ho explica: ara, les angoixes privades no tenen forma de expressar-se de forma “condensada” en l'àgora, en l'espai públic. Els malestars es dispersen i no ocupen eficaçment l'espai comú de manera que puguin donar forma a accions o propostes públiques. I que alleugereixin, de passada, el sofriment individual que quan és compartit, quan se n'identifica l'origen col·lectiu, pot allunyar el sentiment d'estranyesa i desconhort. Mentre atorga força per fer-se escoltar i canviar les coses.

Tot ha succeït al mateix temps que creixia la distància entre la política i la ciutadania. Els dos mons s'han aïllat. L'àgora –l'espai del debat– està ocupada pels polítics que veiem i escoltem. I bo i que ja hem après que els que mouen els fils dels mercats són invisibles, els nostres interlocutors són ells, els polítics, si és que volem creure en la democràcia. Ens cal obligar-los a escurçar distàncies per tal que escoltin més i millor. I ens cal anar alhora reconstruint àgores, espais comuns, on fer visibles els rostres ocults, sentir les veus silencioses, conformar opinions, proposar solucions als que decideixen en els assumptes col·lectius. Perquè ara ja sabem que el benestar individual i la llibertat de cada persona depenen en bona part de les decisions que es prenen d'acord amb el bé comú. I també que els sofriments individuals han de poder expressar-se i trobar formes col·lectives d'actuar si no volem una societat encara més desvalguda i feble. I més dividida i agressiva.

Darrere les grans xifres hi ha sempre éssers humans que potser no coneixem, però que de segur són com nosaltres i han de poder construir la seva paraula coral.