Ja tenim líder espiritual

La caiguda de cavall de Jordi Pujol que li ha fet veure la llum de la independència no ens ha d'enlluernar. Que Pujol s'hagi fet independentista no és el més rellevant. En tot cas, seria rellevant que no en fos abans. És igual. El que és rellevant ara és la constatació que fa de la realitat: o la independència o la desaparició com a poble. “És el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col·lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista.” Ser independentista a Catalunya ja no és una opció ideològica, és una necessitat vital (fora, és clar, que es vulgui ser només espanyol). Pujol mateix deia fa anys que la independència era inviable pels lligams econòmics i personals entre uns i altres. L'estultícia espanyola és de tal magnitud que a aquestes altures els empresaris catalans han perdut la por a la independència i la veuen com el camí més viable per evitar l'estancament econòmic i poder créixer. Els arguments també són vàlids per als immigrants de totes les èpoques que s'han integrat o es volen integrar a Catalunya. Fins i tot per als que no volen sentir a parlar d'aquestes coses; també ells sortirien beneficiats d'una Catalunya independent. L'opció emocional, la que únicament se sosté amb vincles viscerals, és ara l'altra: la de continuar lligats a Espanya, de sotmetre-s'hi. El futur de Catalunya no depèn de si governa el PSOE o de si el PP obtindrà més o menys majoria. Això és el que hi ha hagut els últims trenta anys i sempre tindrem les de perdre. A Catalunya es donen les condicions necessàries: hi ha un Estat que no ens dóna cap alternativa digna, som un poble disposat a ser valent (l'emblema és la manifestació del 10 de juliol del 2010) i, ara, també tenim un líder espiritual, Jordi Pujol. Ignorar aquests senyals seria una irresponsabilitat. Qui es posa a davant de tot això? Més ben dit: qui té la responsabilitat de fer-ho? No crec que siguin els que ara són més joves. És responsabilitat dels que pertanyem a generacions que sabem a què s'assembla el que ve si no fem el pas que cal. Començant pels que ens governen.