Articles

anàlisi

Destrucció creativa?

En aquests moments es necessita un acte de fe per mantenir la credibilitat de la teoria del mestre Joseph Schumpeter quan en el seu llibre Capitalisme, socialisme i democràcia descriu la “destrucció creativa” com el camí necessari cap a la innovació.

Ell entenia aquest procés com el natural per l'aparició de nous productes i pels processos d'innovació que destruirien velles empreses per donar pas als nous productes i a noves empreses més eficients que seran la força del nou creixement econòmic. La sensació dels grans esdeveniments d'aquesta setmana és que estem destruint molt i sense creativitat. És una destrucció per ruïna, no una destrucció per substitució, que seria positiva. I sospito que els efectes col·laterals per a Catalunya seran tremendament importants.

Segurament hem dit massa sovint, i sense meditar-ho gens, que el nostre model de caixes, el model català, era el bo perquè no estaven polititzades, com sí que ho estaven les caixes espanyoles. I ho hem dit, però dubto que ens ho hàgim cregut. Ens ha passat allò que passa tan sovint de no voler veure els nostres defectes i cometem l'error d'autoenganyar-nos. Algú és capaç de sostenir que les desaparegudes Caixa de Girona, Caixa Catalunya i Caixa de Tarragona, per exemple, no eren caixes totalment polititzades? O és que els presidents i el consell d'administració no eren triats per la seva militància política i no per la seva experiència professional? El mateix control de les caixes era polític, depenien d'Economia, no d'un ens autònom. I segurament aquesta “singularitat” explica molt del perquè durant aquests darrers anys ni els responsables de la gestió, ni els del control hagin fet res per no permetre els excessos que ens han portat al desastre total.

És inversemblant pensar que la consellaria d'Economia no sabés tot el que s'estava fent i les conseqüències que necessàriament portarien aquestes estratègies. I aquesta connivència ens ha resultat letal. El control de la banca és una atribució del Banc d'Espanya. I aquest traspàs del control del cinquanta per cent del negoci financer català a Madrid, ni que fos una millora, m'agradaria. Els catalans hem de voler i d'exigir fer les nostres coses bé. El Banc d'Espanya també és responsable de bona part d'aquesta crisi, però ara té dos elements bàsics, la capacitat de fer decrets llei i la capacitat dels diners, i els utilitza molt bé per als seus interessos, que no són els nostres.

Quan es van presentar les fusions de caixes com un element imprescindible per sortir de la crisi, ja vàrem dir que era un pedaç que no duraria gaire (haig de reconèixer que fins i tot ha durat molt menys del que em pensava), i és que hi ha un principi bàsic: la unió de diversos dolents, mai fan un de bo. I si, com hem vist i com ha passat, un dels objectius dels responsables de cada caixa era mantenir els seus càrrecs, el desastre era cosa de temps.

Les caixes eren viables en aquest entorn? Segurament sí, però ho eren, ara acumulen massa errors en els seus balanços i les fan inviables.

El govern i el Banc d'Espanya, actuant ara amb una fermesa inusitada, exigeixen a les caixes uns nivells de capital amb un temps molt curt, que abocarà les institucions a la transformació en banc, com ja ha fet La Caixa, o s'haurà d'esperar que el Banc d'Espanya a través del FROB II les nacionalitzi. I transformar-se en banc tampoc els salva d'una nacionalització, que és el que probablement passarà.

Els primers perjudicats d'aquesta destrucció seguiran sent els crèdits i l'obra social (l'economia i la societat). I la gran damnificada: Catalunya, que, una vegada més, hem pagat els errors de tothom.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.