Fum de comiat

Em passa a vegades que, quan tinc aquesta columna embastada, veig, llegeixo o escolto alguna cosa que em fa decidir a canviar-ne el contingut. Aquest matí [ahir per vostès], una senyora fumava pel carrer i jo me l'he mirada. Normal? No, perquè me l'he mirada quasi amb ulls inquisidors!

Jo, que fa anys havia estat una fumadora social i que mai, ni a casa ni enlloc, he vedat (ni vedaré) que els meus convidats fumin, m'he sorprès a mi mateixa observant-la i valorant que faltava molt poc perquè allò que veia ja no fos normal.

Més enllà d'una qüestió de salubritat, les conseqüències de la prohibició de fumar als locals d'oci i llocs de treball tenen molts imputs a valorar.

En un article de la multitud informativa dels diumenges es reflexionava sobre l'evidència que la prohibició de fumar implicarà que un comportament social fins ara generalitzat desaparegui de les obres d'art o es tracti des d'una perspectiva diferent. A partir d'ara emmarcarem una època artística no ja pel simbolisme, les línies precises o els clarobscurs d'una pintura, sinó per si els protagonistes d'aquesta porten, o no, una cigarreta entre els dits. Arribarà a passar que interpretarem que el dolent de la pel·lícula, el personatge antisistema d'un videoclip o el rebel incombustible d'una narració ho són només perquè fumen. I amb aquesta estigmatització d'un vici que fins fa poc només (que no és poc) comportava costos en salut no serem justos. Caldrà que els que hem fumat a les aules de la universitat, al cinema, al despatx, a tots els bars i restaurants que durant una època de la nostra vida freqüentàvem, recuperem la memòria i recordem les plaents tertúlies, paraules d'amor, complicitats i àpats que hem compartit al voltant del fum d'una cigarreta. I, probablement, si fem aquests exercicis no deixarem en l'oblit un Humphrey Bogart dur i tendre a la vegada, profundament seductor, bojament enamorat d'una esplèndida Bergman, que, en un marc de nebulosa de fum després de fer-la marxar per no perdre-la, amb aquella cigarreta que durant tot el film no s'ha tret dels dits, s'allunya, fumant pausadament amb un còmplice capità Renault, mentre converteix en eterns Casablanca, l' aeroport i l'escena.