Allò que diu el cor

El PP ha recollit herències diverses. Una li va arribar de la UCD, aquella coalició de la dreta centrista que fou inventada per passar, lliscant com el sabó, de les institucions franquistes a les democràtiques. El cafè autonòmic per a tothom va ser un invent que es va gestar en els despatxos de la UCD, per bé que no s'hauria pogut dur a la pràctica sense la conformitat del PSOE. De manera que, per herència rebuda i acceptada, el PP no pot refusar aquella idea i les seves conseqüències. Però en el PP és tant o més viu el llegat de l'antiga Alianza Popular, que va veure amb molt més recel aquelles alegries descentralitzadores, per bé que després fos precisament una presidència autonòmica l'últim gran esplai polític de Manuel Fraga. Ara veiem com les dues ànimes del partit –i cap d'elles no és catalanista, que consti– divergeixen sobre el model d'estat i sobre el futur de les autonomies. La posició oficial del partit i del seu president, Mariano Rajoy, és moderada. Potser cal fer-hi reformes i unificar funcions, però no es pot posar en qüestió el disseny autonòmic sencer. De dins mateix del PP, però, sorgeix la veu contrària. Poderosa, fins i tot més que l'altra. La veu del líder veritable, del més admirat: José María Aznar, l'home que va refusar per escrit la Constitució del 78, l'home que mai no va ser de la UCD. Encara ho deia dilluns a Madrid: “S'ha de fer una profunda reforma del model d'estat per liquidar d'una vegada la festa autonòmica. El nostre futur com a nació depèn d'això”. Aznar insistia en el que va dir a Lleó dies enrere. És el que creu una bona part de la militància i dels seguidors del PP, és el que veiem escrit cada dia a la premsa fidel i el que es diu, amb més contundència encara, a les tertúlies afins. Mentre Aznar pronunciava aquells anatemes, María Dolores de Cospedal, número dos del partit, asseguda al seu costat, somreia. El PP, doncs, vol i dol. S'acosten eleccions autonòmiques i oficialment ha de mantenir les formes. Hi ha una prudència que s'ha de conservar, però tot sovint el cor es desboca.