Els invents d'un mossèn tocat del bonet

He descobert una meravella, però no sé si és una meravella d'intel·ligència, de subtilesa i d'humor o d'imbecil·litat, d'estafa intel·lectual i d'arrogància. El 1886, un capellà occità, dels Banhs de Rènnas (al vessant nord de les Corberes), va publicar a Carcassona un llibre titulat La vraie langue celtique. Al llarg de més de dues-centes pàgines, mossèn Henri Boudet es dedica a demostrar que –per dir-ho de manera crua– llengües tan diverses com l'hebreu, el púnic, el basc, el berber, l'iber, el germànic i l'occità tenen un origen comú i únic: l'anglès modern... Costa d'entendre aquest plantejament i, doncs, és prudent d'anar a pams. Aquest assaig –si puc gosar anomenar-lo així– és una obra mestra d'erudició. El mossèn hi cita dades històriques, citacions (veritables?) d'autors antics, i demostra una gran capacitat d'anàlisi. Tot això amb una base de raonament absolutament estrafolària. Quan parla, en el títol de llibre i tot al llarg del text, de «llengua cèltica» es refereix estrictament, a l'anglès. Aquesta asserció és ja, en si, una gran fantasia. El més remarcable, però, és la manera que té de demostrar aquesta font única de tantes llengües, a través d'un ús malabarístic de les etimologies. Actua de dues maneres diferents. La primera, reservada a l'occità. Ha reunit un glossari de paraules angleses que vénen del llatí i les compara a paraules occitanes que els són properes i n'extreu la conclusió que, en lloc que aquesta semblança demostri un mateix origen, prova que l'occità ve del «cèltic». Per exemple el gat occità (sí, també ho diuen així) vindria, segons ell, del cat cèltic...

L'altre mètode és encara més fascinant i s'apropa dels jocs verbals, de l'enigmística i dels exercicis d'estil. Aquest bon capellà pren qualsevol paraula de qualsevol llengua i intenta trobar-li un avantpassat en anglès/cèltic. Així, el Sinaí demostra que l'hebreu deriva de l'anglès, ja que la manera en què Déu va proporcionar la seva Llei al poble hebreu en aquesta muntanya va ser espectacularment brillant, i així ajunta to shine (brillar) i eye (ull) i construeix un Sinaí aproximatiu... Com demostrar que el púnic també deriva de l'anglès? Desmuntant el nom del pare d'Hanníbal, Amílcar, un nom que palesa l'energia d'aquest rei a dirigir el seu poble: to aim (dirigir), weal (prosperitat), to care (tenir cura). Aim-weal-care dóna un Amílcar molt coix però suficient, segons Boudet, per revolucionar la lingüística...

L'exercici és enginyós però no gaire difícil si veiem que, de fet, Boudet treballa al revés del que diu. És a dir que primer intenta desmuntar els noms, propis o comuns, per trobar-hi correspondències amb l'anglès i després s'espavila per explicar que aquests mots anglesos corresponen a característiques dels noms en qüestió. I ara provaré de ser digne d'un tal enginy (de debò no sé dir si aquest capellà era boig o murri) provant de demostrar, amb la mateixa manca d'escrúpols, que el català també deriva directament de l'anglès. Puc inventar-me, per exemple, que a l'alta edat mitjana els catalans eren famosos per conrear una ceba amb la qual alimentaven el bestiar i tot seguit puc afirmar que el nom del país ho demostra: cattle (bestiar), onion (ceba) dóna un catlle-onion gairebé convincent, no? Que els habitants dels Pallars no eren tots, antany, negociants de ruc? To pay (pagar) ass (ruc): pay-ass...Que la gent d'Osona no és coneguda per la seva obsessió a tenir una llar ben construïda i segura? House (casa) on (damunt): House-on... Es pot fer amb gràcia o amb matusseria, amb exactitud lingüística o amb aproximacions barroeres... Qui vulgui provar, que s'hi posi i, si vol, que me n'enviï els resultats...