Ens calen més memòries
Per enfrontar-nos a la ignorància i oblit del passat ens cal tenir més memòries. De tot i de tots, homes i dones, polítics o no, des de qui va lluitar per fer front a la consolidació de la dictadura franquista fins a qui hi va col·laborar. Del món de la cultura, del folklore, universitari, pagès o obrer, esportiu o social, del treball i de la festa. De l'exili i de l'interior. Ens cal recuperar el tremp de tot per conèixer el que no fou possible de realitzar per culpa d'un cop d'Estat militar fracassat que en arribar a Catalunya també es va convertir en una guerra civil entre catalans, que esborrà com una tempesta destructora l'anhel d'una Catalunya sòlida, unida en l'essencial, que culminava la Renaixença cultural amb el progrés econòmic i l'autonomia política. Aleshores es va produir un trencament cultural i espiritual que ara anem pel camí de superar altre cop.
Parlant del final de la guerra ençà i d'una forma general, sense les memòries d'en Maurici Serrahima no podríem refer la por ferotge que paralitzava consciències i frenava el redreçament de la nostra llengua i cultura, l'actitud de certa gent de ciència i cultura que van passar-se al franquisme, als vencedors, malgrat tot el que suposava, per raons íntimes i personals, en alguns casos, en molts més altres per oportunisme polític i avarícia econòmica. L'Espanya negra, excloent i genocida sempre ha pagat bé els seus lacais. Sense el que ha escrit Joan Triadú, no sabríem que per salvar la llengua del país davant l'intent d'assassinar-la, que comptava amb oportuns còmplices –des de la universitat a l'escola o els instituts i massa i de tota mena de col·legis religiosos–, hi va haver un poble fidel, format per gent senzilla i treballadora, per poetes i escriptors obligats al silenci, per modestos capellans que no obeïen el que deien les autoritats eclesiàstiques segrestades per la pompa púrpura i l'agraïment per haver salvat la pell. Un país que se salvava per actes com el que va fer en Triadú: convertir el menjador de casa seva, acabat de casar, en aula per mantenir vives les paraules.
L'Albert Manent ha recollit testimonis i memòries d'altri, a part de les seves, un ventall que situa cadascú al seu lloc. Aquest és un altre camí. Recuperar memòries, tot dictant-les com han fet Jordi Carbonell o Martí de Riquer, o, d'una forma més d'assaig que fent records o radiografia de la seva vida i actuació, Jordi Pujol.
Les memòries narren la vida d'un mateix, d'un que és el protagonista, han de tractar el que ell va viure. Ens permeten anar de la bonesa d'un Joan Raventós, així li ha provat al socialisme català, al resistencialisme d'un Gregori López Raimundo i un món clos ideològic. De la mantega esportiva d'un Samaranch –quedar bé amb tothom– a les Memòries inacabades d'un Josep Benet que mai no va tenir pèls a la llengua i que, en el pròleg, situava els principis sectaris –afortunadament superats– del Memorial Democràtic.
No tenim les Memòries, per ara, de l'admirat Josep Maria Ainaud de Lasarte. Ens permetrien situar els nuclis nazis i de resistència immediata a la Catalunya de postguerra, amb voluntaris torturadors i després fanàtics franquistes com Pau Porta, que més tard passà per l'Espanyol i la Federació Espanyola de Futbol, fins el rars viaranys de certs cenetistes que s'acomodaren al règim. I així milers d'experiències d'ells i molts més. Cal recordar les memòries de qui havia guanyat la guerra, honestes però inquietants, d'Esther Tusquets, que exposa del museu nazi familiar al seu pas a Falange, al PSUC, per finalment tornar a mare i patir pel futur de la llengua castellana. Mare de Déu! El tema és inacabable, Oriol Bohigas, Josep Vallverdú i molts més que no tenim. I encara tot l'exili. L'altra via es completar-ho amb biografies, la més recent la d'Anton Cañellas feta per en Josep M. Puigjaner, aquest cop des del vessant demòcrata-cristià. Tot amb un objectiu únic: que hom sàpiga que la Catalunya que somia amb un futur pròsper, més just i més lliure, és possible. Tot i havent de superar temps i comportaments que només podem conèixer de forma vivencial des del record de la memòria, dels qui la visqueren i l'actuació dels qui en foren protagonistes. El camí és la recerca, els testimonis, les biografies.
