El centre del món

Aquest dia que s'inau­gu­rava la línia del tren d'alta velo­ci­tat Figue­res-Per­pinyà, als con­vi­dats no els costà gens ni mica de tro­bar la nova estació de Per­pinyà que han ano­me­nat, a glòria i memòria de Sal­va­dor Dalí, “El cen­tre del món”. Els inau­gu­ra­dors line­als van sal­tar del tren i ja hi van ser. Però, ai manyac, si vostès han d'anar a la dita estació en algun trans­port que no sigui el tren...!

El dia abans de la inau­gu­ració pre­ci­sa­ment, érem a la zona del Cas­te­llet i vam voler anar a la nova estació. Les vol­tes amb cotxe que vam fer per la vila de Per­pinyà no tenen ni fi ni compte. És clar que ara els acces­sos estan en obres, cosa que com­plica i allarga el des­plaçament, però no hauríem ima­gi­nat mai l'obli­gatòria gran mar­rada per arri­bar-hi. I un cop arri­bats, ni un punye­ter apar­ca­ment enlloc; ens vam haver de con­for­mar amb la con­tem­plació pura (i ràpida) d'aquells cos­sos arqui­tectònics de colors vari­ats, espec­ta­cu­lars i curi­o­sos, amb la ins­cripció en català “Cen­tre del Món”, en una vila on el cata­la­nisme hi és sub­ja­cent i adjec­ti­va­dor. Hi ha per­pi­nya­ne­sos que fan con­fessió de cata­la­nisme i tot cofois ho diuen així: “Moi, je suis cata­lan...!”. L'endemà, aquí, al Cen­tre del Món, hi hague­ren dis­cur­sos i par­la­ments a dojo; aquesta sovin­te­jada con­fusió entre la política i l'exer­cici de l'oratòria, deu ser perquè l'acció (o la inacció) sem­pre té por de veure's injus­ti­fi­cada.