Amb aquella alegria
Vides robades
Tinc malsons des que s'ha destapat l'escàndol dels nadons robats en ple franquisme i fins ben entrats els anys vuitanta. Que et prenguin el fill que acabes de parir és com que et matin en vida.
La Tònia descobreix a mig embaràs que està prenyada. Després d'un part de bessons que sembla una promesa de felicitat, té el temps just d'acariciar-los que ja li arrenquen els fills per portar-los amb una dida. La Tònia hauria preferit alletar-los ella mateixa, però aquesta no és una opció possible: encara ha de ploure molt perquè aprengui a seure al volant de la pròpia existència. Intenta recuperar-se de pressa per poder anar a veure les criatures. Pare i mare triguen tot un dia per arribar a la casa de pagès de la dida. Quan bressola els nadons, la Tònia se'ls voldria endur, però el seu marit li treu la idea del cap. I se'n torna buida cap a casa. Fins que un matí d'estiu un mosso li comunica que els bessons han mort. Tots dos. Des d'aquell dia, la Tònia s'imagina manetes i somriures i es maleeix per haver anat a visitar els fills, perquè ara la pena és més dura de passar.
La Tònia és un personatge de la novel·la La nevada del cucut, de Blanca Busquets, publicada per Rosa dels Vents (entre parèntesis: la Blanca és una senyora escriptora amb més lectors que fama mediàtica i amb obra traduïda, poca broma, al castellà, al rus i a l'alemany). Encara no m'havia refet del drama de la Tònia i els bessons quan es va començar a parlar dels nens robats durant el franquisme i més ençà. Des d'aleshores que jo també veig manetes i petits cadàvers congelats i monges mentideres i mares desesperades i fills que van ser comprats però no ho saben. L'últim cop que una notícia esgarrifosa em va impactar tant devia ser el segrest d'Elisabeth Fritzl a mans del seu pare, aquell monstre que va tenir tancada la filla vint-i-quatre anys i que la va deixar prenyada de set fills. Però allò era un cas aïllat, a Àustria. Això dels nens robats passava no fa pas tant aquí mateix, i no hi ha un únic culpable que pugui ser condemnat a cadena perpètua. Les víctimes de la suposada trama de tràfic de nadons a l'Estat espanyol són molts centenars, o molts milers, si fem cas dels afectats per aquestes adopcions irregulars. (Que ningú les confongui, ep, amb les tan necessàries adopcions legals d'infants desemparats.)
No se m'acuden gaires crims pitjors que el de separar un nounat de la mare biològica en contra de la seva voluntat, fent-li creure que la criatura ha mort o que estarà millor amb una altra família. De fet, tampoc entenc els militants antiavortistes quan defensen que es tirin endavant els embarassos no desitjats i es donin les criatures en adopció. Avortar és un tràngol enorme, però gestar un fill sabent que mai li faràs de mare és un sacrifici no exigible a cap dona de cap planeta habitat.
