Articles

viure sense tu

Objecte de record

“Ara tinc un missatge al mòbil d'algú que ja no hi és, i una sensació estranya”.

Al mòbil, hi tinc un mis­satge de Susana Olmo. És del mes de novem­bre, i em diu que la nena, l'Anna, se m'assem­bla. Res­pon a unes fotos dels bes­sons que li havia enviat prèvia­ment via SMS. No gosava tru­car-li perquè ja feia temps que patia un càncer de pulmó que es va com­pli­car, i d'altres amics comuns em van sug­ge­rir que m'hi comu­niqués d'aquesta manera. Susana Olmo va morir dimarts. Tenia sei­xanta anys. Era una peri­o­dista de l'agència Col­pisa, d'aque­lles que van viure el 23-F des de la tri­buna de premsa del Congrés dels Dipu­tats. Que va fer la tran­sició en una època en què els mit­jans esta­ven per la democràcia, i en què polítics i peri­o­dis­tes apre­nien l'ofici. Conei­xia tot­hom. Els actors del canvi.

La vaig conèixer a Madrid, a finals dels vui­tanta, en l'etapa de cor­res­pon­sal de Cata­lu­nya Ràdio, i era impos­si­ble no tenir-hi una bona con­nexió. L'obses­si­o­nava la feina ben feta, i que l'entengués el lec­tor de Bur­gos; i el de Tar­ra­gona, m'hi afe­gia. Quins farts de riure!

Ara tinc un mis­satge al mòbil d'algú que ja no hi és, i una sen­sació estra­nya.

És clar que per casa cor­ren fotos del pare i de la mare, que fa anys que han mort.

I una lli­breta que mon pare es va endur al front al començar la guerra civil, on ano­tava guàrdies i febres. La ima­gi­nació intenta recons­truir les seves hores. Aquest qua­dern, que vam tro­bar per casa endreçant records, les pàgines i el traç de la seva lle­tra aga­fen una altra volada cada vegada que el repasso.

El mis­satge de mòbil, en canvi, em pica en la memòria d'una manera dife­rent. Abona el ver­ti­gen. Perquè se m'apa­reix, com aca­bat d'escriure. I no és un objecte, és clar. És un mis­satge bar­re­jat amb una pila més que qual­se­vol dia aca­ba­ran esbor­rats, o que es perdrà al can­viar de telèfon.

És un record “digi­tal”, i mal­des­tre tinc la sen­sació que fins i tot un dia tocant un botó l'aca­baré eli­mi­nant. I és clar, pot­ser la mort és una aurora, com diu Eli­sa­beth Kübler-Ross, però eli­mi­nar algú, encara que soni asèptic, és més dolorós i cruel.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.