Maneres de ser futbolista, equip

Mai cap equip en la lliga havia guanyat tants partits seguits. Aviat és dit. Feia cinquanta anys que cap ho podia dir. Un rècord més del Barça, un menys del Madrid, encara que fos el de Di Stefano. I encara en queda algun, que era blanc i pot ser blaugrana, com és el dels 107 gols del Madrid de Toshack. Al final, però, aquests rècords no són res més que estímuls afegits per a l'equip de Guardiola. Si guanyen és principalment perquè tenen la competitivitat integrada en la seva manera de ser. De ser futbolistes i de ser un equip. De ser vint-i-tants i no onze. De ser d'una manera que s'agraden ells mateixos com a futbolistes i com a persones i que té seduït el món del futbol. Per tot el que han aconseguit, estan aconseguint i aconseguiran, i per com ho han fet, ho fan i ho faran per un període de temps encara indefinit.

De maneres de ser futbolista i equip de futbol tractava el partit d'ahir. L'Atlético, estrany com és, no va fer la sensació que fes un partit defensiu. Tampoc ofensiu. Té molt bons jugadors però el que els referencia més com a equip és que porten la mateixa samarreta. Ni va defensar-se a ultrança ni va atacar amb convicció. Però tampoc no es va definir al mig del camp. I aquesta és potser la seva principal tara futbolística. Però no és l'única. Hi ha també els aspectes més intangibles. No fa res amb convicció. No és agressiu però tampoc líric. Ni contundent ni tou. Ni chicha ni limoná. L'equip de Quique Sánchez Flores es presenta a jugar un partit de futbol com si anessin a comprar el diari o a prendre un tallat. Encara pitjor: amb més indolència que rutina. Si no fos perquè té tan bons jugadors, seria una ruïna. La prova que seria un equip de categoria si jugués amb convicció va ser la revifalla de la segona part. Després d'un 2-0 només tenia dues opcions: abandonar-se o demostrar que té dignitat. A la mitja part Quique va llançar-los el missatge de la dignitat. El va explicitar posant Forlán al lloc de Fran Mérida. Només amb això ja va aconseguir que al Barça se li allargués més el camp, que hi hagués més distància entre les línies. I ja se sap que quan al Barça se li esqueixen les costures és senyal de perill, el que va crear l'Atlético quan es va apropar a l'àrea de Valdés. A la primera part l'Atlético va ser la cosa més oposada al Barça que es pugui trobar. A la segona, l'equip que podria ser si adquirís qualitats dels blaugrana com ara la persistència i l'ambició.

Però el que va passar ahir no tot és culpa de l'Atlético. El Barça, és clar, hi va tenir molt a veure. Com sempre. On sigui. Contra qui sigui. Si ens ho mirem bé, això del Barça també és una rutina. Una rutina meravellosa, diferent perquè és altament autoexigent. Com juguen a futbol! En doble sentit: com juguen de bé en el sentit estètic i plàstic, i amb quina intensitat i concentració ho fan. A aquestes altures hi ha proves que el que passa és que viuen el fet de ser futbolistes amb aquest mateix sentit i aquesta mateixa actitud. Guardiola els ha convertit en unes joies. Fa la sensació que si Guardiola els enviés a comprar el diari o a fer un tallat, ho farien com si fos l'última cosa que haguessin de fer en les seves vides. Com si pugessin l'Everest o com si travessessin l'Atlàntic a vela. Cap al quiosc; cap al bar. Fiuuu! El diari, gràcies. Tingui, li ho dono just. Que tingui un bon dia. Un tallat, si us plau. Hummm! Quina bona olor. Que bo. Moltes gràcies, molt amable. Què li dec? Tingui, quedi's el canvi. Bona tarda. I si Guardiola un dia els diu que hi havia un senyor de Madrid que encara era més ràpid, amable i eficaç que ells anant a comprar el diari o prenent un tallat, ja els veus encara més ràpids, encara més amables, encara més eficaços.

O jugant a futbol amb la convicció que ho van fer ahir. Un partit que era un més en aquesta meravellosa rutina. Però que, com sempre, va rebre tractament de partit únic, d'ocasió especial, d'enfrontament contra un rival més difícil del que feia jornades que aparentava. És clar que hi havia l'estímul afegit del rècord de partits seguits guanyant. I ningú com Messi per celebrar aquestes ocasions. Ni assistències ni floritures, avui marco jo. Pim, pam, pum! Però cap gol dels seus va ser tan aplaudit com quan, al minut 5 de la segona part, va perseguir Agüero i li va robar la pilota prop de l'àrea de Valdés. Ahir era dels dies en què Messi no només marca la diferència de manera més explícita, sinó que també és la mostra del material del qual està fet aquest equip. A la primera part el Barça ja tenia bona part de la feina feta.

Quan l'Atlético va voler ser una mica ambiciós a la segona part, al Barça també se li van plantejar dues opcions: entrar en el joc d'anada i tornada que proposaven els blanc-i-vermells o reforçar les costures exercint un control més ferm. Va triar, evidentment, la segona opció. Això li va restar velocitat en l'execució de les jugades. Preferia assegurar les passades i el joc de posició, remarcant, subratllant. Però no va encaixar cap gol i encara en va fer un altre. Messi, és clar. El nou rècord té vitalitat.