BCN, marca o capital d'estat

Els polítics que han gover­nat l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona l'han sotmès sense reser­ves a la glo­ba­lit­zació econòmica. La pro­moció inter­na­ci­o­nal de la ciu­tat s'ha fet con­si­de­rant-la una marca (place brand) i no la capi­tal de Cata­lu­nya. Aquest procés mer­can­til­ment exitós ha aca­bat, però, des­vir­tu­ant la seva cata­la­ni­tat. Ni el patri­moni artístic de Gaudí, Picasso i Miró junts poden adreçar-ho. És pro­ba­ble que el Barça de l'època pre­si­dida per Joan Laporta hagi fet més per pro­jec­tar la cata­la­ni­tat de la ciu­tat que tots els governs de Narcís Serra, Pas­qual Mara­gall i Jordi Hereu. I més ho hau­ria fet si les samar­re­tes dels nos­tres tri­om­fants juga­dors por­tes­sin el nom de Cata­lo­nia en lloc de les qua­tre bar­res difícils d'iden­ti­fi­car a nivell mun­dial.

A la pro­gres­siva des­na­ci­o­na­lit­zació de Bar­ce­lona hi ha con­tribuït la mala gestió de l'allau immi­gratòria, deses­ta­bi­lit­za­dora en el ter­reny cul­tu­ral, i d'un turisme de mas­ses que ha con­ver­tit el cap i casal en un parc temàtic.

Els bar­ris han per­dut amb els anys la seva iden­ti­tat al ser­vei de la uni­for­mit­zació i d'un dis­seny urbà que ha dei­xat de valo­rar els sig­nes cul­tu­rals i urbans de les anti­gues viles.

La qua­li­tat de vida està min­vant i avui és cor­rent escol­tar l'opinió de veïns i veïnes que se sen­ten estran­gers en els bar­ris dels seus pares i dels seus avis. Una falsa moder­nit­zació els ha anat, a poc a poc, mar­gi­nant.

Bar­ce­lona ha esde­vin­gut una macro­cefàlia sot­mesa al trans­port pri­vat, a la con­gestió i al cen­tra­lisme. El fracàs de la política ambi­en­tal és evi­dent, perquè no ha estat pos­si­ble un pacte muni­ci­pal i metro­po­lità per sane­jar l'atmos­fera dels ele­ments con­ta­mi­nants. La qua­li­tat de l'aire ha estat denun­ci­ada per la mateixa Comissió Euro­pea. La ciu­tat haurà de dema­nar una moratòria a la UE, ja que ultra­passa amb escreix el límit de 40 micro­grams per metre cúbic de diòxid de nitro­gen degut a l'incre­ment del dièsel.

La reco­llida selec­tiva no supera el 40% en el millor dels casos. La manca d'edu­cació ambi­en­tal es mani­festa en el fet que hi ha més d'un 20% d'impro­pis en el rebuig. Els eco­parcs no han fun­ci­o­nat cor­rec­ta­ment. La dinàmica actual ens por­ta­ria a cons­truir noves plan­tes inci­ne­ra­do­res, que és el que vol­drien les enti­tats finan­ce­res espa­nyo­les.

L'acció política ambi­en­tal ha rebut­jat la soci­a­lit­zació per no per­ju­di­car els lob­bies energètics Gas Natu­ral-Fenosa, Agbar i Endesa. No m'estra­nya­ria veure exman­da­ta­ris del tri­par­tit fit­xats per alguna de les fun­da­ci­ons d'aquests pode­ro­sos grups.

No s'hi han incre­men­tat les zones ver­des i per a via­nants, com reque­reix una ciu­tat tan den­sa­ment poblada. S'ha dei­xat urba­nit­zar a les ves­sants del parc de Coll­se­rola, la més gran reserva d'oxi­gen.

La trans­parència infor­ma­tiva ha bri­llat per la seva absència i és una de les assig­na­tu­res pen­dents. Una gran part de la degra­dació política, social i cul­tu­ral que pateix Bar­ce­lona és pre­ci­sa­ment con­seqüència de la manca de par­ti­ci­pació ciu­ta­dana.

L'endeu­ta­ment de l'Ajun­ta­ment és insos­te­ni­ble i ens tro­bem en una situ­ació pro­pera a la fallida per no haver rebut de l'Estat espa­nyol els recur­sos que marca la Carta Muni­ci­pal apro­vada el 2006. El mal­ver­sa­ment i la cor­rupció, espe­ci­al­ment mani­festa en el dis­tricte de Ciu­tat Vella (cas Palau i el mob­bing al Raval), ha pro­vo­cat una xacra social de la qual encara no ens hem recu­pe­rat.

La inse­gu­re­tat ens dóna una imatge inter­na­ci­o­nal pèssima i ens allu­nya d'una ciu­tat medi­terrània aco­lli­dora. Els bar­ris recla­men des de fa anys més presència poli­cial pre­ven­tiva i una legis­lació eficaç con­tra la rein­cidència en els roba­to­ris.

La greu crisi econòmica (més de cent mil atu­rats a Bar­ce­lona ciu­tat) obliga a dis­po­sar de mit­jans per resol­dre el pro­blema de més de 40.000 per­so­nes que tenen dret a un habi­tatge digne i a una ali­men­tació sana (ajut que no arriba als 15.000). L'Ajun­ta­ment no pot garan­tir l'aigua, el gas i l'elec­tri­ci­tat per a tots els habi­tants que no tin­guin recur­sos per pagar els rebuts.

El regla­ment d'usos lingüístics no s'hi aplica amb rigor i els sig­nes d'iden­ti­tat cata­lana es per­den arreu. Encara s'hi poden veure símbols del fran­quisme i noms de car­rers de per­so­na­li­tats no democràtiques.

La soci­e­tat civil, però, té empenta i cre­a­ti­vi­tat per alçar el crit. És neces­sari i urgent un pro­grama que tin­gui com a objec­tiu l'auto­no­mia energètica, la fis­ca­li­tat ecològica, la qua­li­tat de vida, la trans­parència infor­ma­tiva i la rege­ne­ració cul­tu­ral de la capi­tal del futur Estat català.