Gran Germà alemany

Fa temps que se sap que cap decisió que afecti el destí de la UE no pot anar endavant sense el consentiment del que alguns experts han anomenat Directori Europeu, o el què és el mateix, sense la benedicció de les dues principals cancelleries continentals, francesa i alemanya. La visita d'Angela Merkel a Espanya va ser-ne un exemple: el president José Luis Rodríguez Zapatero havia de tenir tancada la reforma de les pensions abans de l'arribada de la cancellera si no volia caure en desgràcia davant dels ulls dels seus socis comunitaris. Quan és l'hora de la veritat, les noves figures de representació comunitària, digueu-ne Van Rompuy o la baronessa Ashton, no passen de ser actors secundaris en el repartiment de poder que marca el tauler d'escacs internacional i on Alemanya torna a erigir-se com la qui marca les diferències i els tempo del joc. Alemanya torna a ser hegemònica, s'erigeix com un poder fàctic de tipus econòmic que actua com a Gran Germà de la majoria de democràcies europees i assegura que l'aposta que va fer per l'euro i la integració no va ser en va.

És aquí on es mostra un dels èxits i, també, fracassos del procés d'integració europea: per una banda, Europa és cada vegada més interdependent i ens necessitem més als uns als altres. La diplomàcia preventiva ha triomfat i l'èxit de la pau duradora a Europa és una realitat perdurable. Per altra banda, les institucions comunitàries han de créixer, encara s'han de fer respectar perquè, ara mateix, és una sola cancelleria la que mana. Els altres, a obeir. De fet, el paper de Zapatero en tot aquest tema ha estat força galdós. Ha passat de ser un president esporuguit que patia per una possible intervenció a la grega de l'economia espanyola, a córrer per fer-se una foto amb els sindicats i la patronal abans de la visita de Merkel i, finalment, a suggerir que la resta de membres de la UE haurien d'aprendre de la manera com s'ha aconseguit el pacte social a Espanya. Com a alumne que està orgullós d'haver aprovat l'examen (encara que sigui justet), la seva cara era de felicitat al final de la visita, potser intentant evitar pensar que és una alegria puntual dins del temporal que viu el socialisme espanyol, que ho té tot en contra per reeditar la victòria a les generals.