La prosperitat del mal

No tenim els economistes bona fama amb tot el que la gent del carrer ens associa de la crisi: per errors de diagnòstic (el consens sobre el Consens de Washington i la idea que tard o d'hora els mercats corregeixen), i de prognosi (des dels catastrofistes que anuncien la fi del món, àdhuc els orgànics governamentals que confonen desig amb realitat). Està clar que això és injust, i de la mateixa manera que no es pot recriminar un metge per no haver sabut evitar una epidèmia, això, guardant les distàncies, val també per als científics socials que analitzen les relacions comercials mundials i la seva evolució sobre bases tant econòmiques com psicosociològiques. No cal tampoc salvar de manera corporativa tots els que practiquen el que es coneix com a ciència lúgubre: hi ha de tot, com per tot.

El raonament econòmic pot ser, però, d'elevada creativitat i decisiu per entendre el present i coadjuvar a orientar el futur. Aquest exercici avorreix els qui pensen com a tothom. En l'estadi actual interessa escoltar els qui discrepen, per bé que poden ajudar a repensar millor, i encara que es trobin debilitats als arguments com per no abraçar-los incondicionadament.

Sempre m'ha semblat que en el món de les idees, Catalunya tenia massa vaques sagrades. Assentades al teixit social, d'influència en els mitjans i a l'acadèmia, tot impedint la lliure circulació de les idees. Ben cert que aquesta imbricació, d'atapeïdes xarxes i crosta, pot impermeabilitzar i agafar fort en moments en què la cohesió està en perill, oferint estabilitat social. Però també que l'excessiu temor i respecte reverencial d'aquestes vaques pel lloc que ocupen a les jerarquies, l'edat, el pedigrí familiar, l'estabulació compartida (companys de pupitre, de gimnàs, de suquet...) pot dificultar i molt la lliure circulació de les idees. D'aquí ve la meva admiració pels qui discrepen i sense temor (no depenen de les vaques, ni de la llet, ni dels seus excrements per a l'escalfor), les aparten de les carreteres del pensament per tal que flueixi el tràfic de les idees.

A casa nostra, afortunadament, en tenim alguns, d'aquests trencadors, amb els galons que els dóna el seu reconeixement internacional i la seva no dependència de la pastura local. Però prefereixo, avui, referir-me a alguns de fora, i en concret, als suggeriments que arriben de l'últim llibre del trencador francès Daniel Cohen, el títol del qual comença com el d'aquest article. Cohen comparteix bona part del que comentem: que l'acumulació de tares és més gran quan més gran és l'endogàmia amb la qual es viu; així a la consanguinitat d'algunes monarquies. Posar-se en contacte amb altres espècies diversifica el patrimoni genètic i hom es pot immunitzar contra les malalties que ens amenacen. La diversitat és un reductor, en definitiva, del risc. Reflexió important, que importo al nostre país, a la recerca, avui, de la que ha de ser la nova economia.

Efectivament, els nostres mals no són en els numeradors (del dèficit, del deute, dels salaris, de la capitalització financera..) sinó en el denominador: el PIB, la nostra capacitat de crear renda i riquesa (valor patrimonial, aquesta, heretable per a les generacions futures). En la vella economia, en què costava cinc vegades més caçar un cérvol que un castor, el preu del primer era cinc vegades més alt que el del segon, tal era la diferència en el treball incorporat a cada peça. I a més, aquesta cacera es feia amb rendiments decreixents: més hores, més cansats, menys resultats. Avui, les activitats immaterials dominen; el que costa és produir la primera unitat. Si s'encerta, el qui ho assoleix ho guanya tot.

Treballar amb pensament trencador el disseny del bé immaterial inicial, prescriure'l (comercialitzar-lo) i la globalització, obrint mercats infinits, fa per a la resta. Passem, així, de l'economia dels rendiments decreixents (la producció agrícola, per exemple) i de l'etapa dels rendiments constants (la producció industrial) a la dels rendiments creixents (la producció immaterial): l'imperi darrere el logotip de Nike, de la marca Barça, de Yahoo o Google, etc. El preu a l'hora passa a ser irrellevant: es paga reputació, marca, ciberconeixença. Com a resultat, la desigualtat augmenta moltíssim. No té res a veure el que cobra un i altre: l'actor de pel·lícules, el malabarista de la pilota, el creatiu Harry Potter, el Gates de torn, el CEO del fàrmac Blockbuster... I si en aquestes noves coordenades el capitalisme aguanta, quan el sou del triomfador és dues-centes vegades el del seu subordinat, és gràcies al fet que aquest subaltern viu amb la il·lusió que alguns escollits passaran als estadis més alts d'èxit. Tot i que això és objectivament tant poc probable com que ens toqui la loteria. Però molts encara hi creuen i hi juguen.

Fora d'aquesta roda resten només els serveis no comercialitzables, els del servei personal cara a cara, del perruquer, del metge, del professor, del consultor. Són serveis que no passen el sedàs de la productivitat: el seu valor afegit és la seva qualitat. No volem, així, que ens tallin els cabells més ràpidament posant en perill les orelles per tal que ens surti més bé de preu, o que el metge tiri els daus quan ens vegi entrar a la consulta o que l'orquestra substitueixi les cordes per una de sola amb amplificador.

Catalunya necessita redefinir tant la naturalesa dels seus serveis com el tipus de producció material i immaterial que pot assolir en vista dels diferents rendiments potencials dels seus camps futurs d'activitat.

No és de la meva corda ideològica el tal Cohen. Però els qui no combreguen amb l'status quo, que pensen de manera diferent i ho raonen, són possiblement aquells a qui més val la pena escoltar en aquesta hora incerta per a la nostra economia. La prosperitat del mal. Una introducció (inquieta) de l'economia n'és un bon exemple.