Giulio Raimondo Mazzarino

Giu­lio Rai­mondo Maz­za­rino (Pes­cina, 1602-Vin­cen­nes, 1661) va arri­bar a ser car­de­nal sense haver estat mai capellà ni haver estu­diat mai teo­lo­gia. No va ser un car­de­nal qual­se­vol. Va ser un eclesiàstic amb un enorme pes polític, ja que va ser el pri­mer minis­tre de França durant gai­rebé vint anys. Va moder­nit­zar França i la va con­ver­tir en la prin­ci­pal potència euro­pea. Va ser l'artífex del Trac­tat dels Piri­neus i el va fir­mar el 1659, un any i tres mesos abans de morir. Des de lla­vors, Cata­lu­nya Nord per­tany admi­nis­tra­ti­va­ment a França i les ter­res de l'àrea d'influència de Per­pinyà han estat sot­me­ses a un greu procés polític de des­fa­mi­li­a­rit­zació en relació amb les de l'àrea d'influència de Figue­res.

Els cata­lans tenim, doncs, un pèssim record de Maz­za­rino. De la mateixa manera que devem haver de fer cas dels bons con­sells encara que vin­guin de males per­so­nes i que no devem haver de fer cas dels mals con­sells encara que vin­guin de bones per­so­nes, als cata­lans ens deu con­ve­nir poder lle­gir en la nos­tra llen­gua lli­bres interes­sants encara que els hagin escrit per­so­nes que històrica­ment ens han estat ene­mi­gues. Per aquesta raó és de cele­brar que Edi­ci­ons de la l·l, la nova edi­to­rial de l'actiu Oriol Pon­satí-Murlà, s'hagi estre­nat amb Bre­vi­ari dels polítics, una obra de referència atribuïda a Maz­za­rino. L'edició, que millora la publi­cada ara fa vint anys per El Llamp, conté un pròleg de Xavier Rubert de Ventós i una intro­ducció de Ramon Alco­berro, el tra­duc­tor del lli­bre.

Si tin­gues­sin un mínim de sen­si­bi­li­tat davant la rea­li­tat que la major part dels ciu­ta­dans d'aquest país des­con­fien d'ells, els polítics cata­lans es com­pra­rien aquest lli­bre per veure si hi poden apren­dre a fer millor la seva feina i n'exhau­ri­rien l'edició. També és cert que encara rebrien més crítiques dels ciu­ta­dans si apli­ques­sin alguns axi­o­mes del lli­bre: «Mal­fia't d'allò que facis dei­xant-te arros­se­gar pels teus sen­ti­ments» o «Has de saber ser simpàtic amb tot­hom sense dir res i no fiar-te de ningú.»

De fet, pot­ser sense saber-ho, molts polítics ja actuen segons els avi­sos de Maz­za­rino: «Més val el cen­tre que els extrems» o «No hi ha amics. Hi ha gent que fin­geix l'amis­tat.»

Quan vol, Maz­za­rino és posi­ti­va­ment lúcid: «En una comu­ni­tat d'interes­sos, el perill comença quan un dels mem­bres esdevé massa fort.» Com ho era Lluís Maria Xiri­nacs: «Cal llui­tar con­tra el fort per dei­xar de ser febles. I con­tra nosal­tres matei­xos quan siguem forts.»