Records de confessionari
A la capella lateral on cantem els del cor parroquial del meu poble, hi ha un confessionari que està ben corcat i algun dia s'esfondrarà. Ho sé perquè des d'allà on m'assec el tinc a tocar. Justament fa una setmana, el mateix dia que assajàvem, havia llegit l'escrit d'un capellà amic meu on parlava de la confessió auricular i deia exactament que “és una praxi invasiva de la intimitat i totalment desfasada”. Això ho escrivia un capellà en actiu, i també afirmava que “el sagrament del perdó és un gran element d'espiritualitat i litúrgia cristiana”.
Davant del vell confessionari vaig recordar aquell temps quan, en el Seminari de Girona, ens feien anar a confessar cada setmana. Jo he de reconèixer (ara i aquí, passats tants anys) que no hi anava pas cada setmana, ni de bon tros. Però si en començar la confessió deies per exemple que feia un mes que no et confessaves, et queia una greu esbroncada. Aviat vaig trobar la solució: fes el temps que fes que no hagués passat pel confessionari, sempre li deia: “Una setmana”. Tot seguit, a l'hora de detallar els pecats, el primer era que havia dit una mentida. El confessor no ho sabia, però era la mentida que acabava de dir, i allà mateix m'era perdonada amb l'absolució. Me n'acuso ara que ho he recordat, espero el perdó també si algú se n'escandalitzés.
