Enguany el carnaval arriba tard

Enguany aquesta festivitat cau en la data més alta possible, entre el 6 i el 9 de març. El carnaval, que també anomenem carnestoltes (cap de les dues denominacions una més genuïna que l'altra), és un model festiu societari. Representava una interrupció, en la sèrie de cicles estacionals. Argumenta Claude Gaignebet, en El Carnaval (Altafulla, 1984), que, tot i no tenint relació amb la religió actual del món occidental, tot ell (el conjunt de les seves festivitats) podria arribar a representar un cicle “religiós” sencer: amb el naixement i mort del seu déu, que pren diversos noms: Carnestoltes, a l'àrea cultural catalana; Pero Palo, a Extremadura; Judas, en poblacions sud-americanes, etc. Per la seva estructura el carnaval sembla una festivitat relacionada amb la cultura de la baixa edat mitjana i el Renaixement. Contràriament a la festa major, que deixa espais per a l'espectacle contemplatiu: castells de focs, funcions, cercaviles, etc., el carnaval exigeix participació: un no celebra aquesta festa si no hi participa. El carnaval és una festivitat que pertany al calendari lunar, es mou a través de l'any seguint la fixació de la Pasqua (encara que, insistim, no hem de veure cap relació de doctrina entre els dos cicles). Per conèixer els dies en què cauen els dos esdeveniments, la Pasqua i el carnaval, cal buscar en el llunari la primera lluna plena posterior a l'equinocci de primavera (enguany el 20 de març). El diumenge següent a aquesta lluna plena celebrem la Pasqua; el diumenge anterior a aquest és el de Rams, i quaranta dies abans de Rams és el dimecres de cendra, darrer dels de carnaval i primer de la Quaresma.

A l'àrea catalana resten dos models principals de la festivitat carnavalesca. El carnaval de muntanya, relacionat amb l'arribada de la primavera i l'eixida de l'ós de la seva hibernació, i el carnaval del litoral, d'influència italianitzant o renaixentista i barroca, alhora, també, influït per algun element dels vuitcentistes carnavals antillans. El primer model és una celebració arcaica, rústica, que ens vol remetre a les forces vegetatives de la naturalesa. Un exemple d'aquesta festivitat és el ball o cacera de l'ós que se celebra en alguna població pirenaica com Sant Llorenç de Cerdans o Prats de Molló. El segon model és un carnaval de seguicis de carrer i balls de saló, el protagonista principal del qual és la disfressa. Aquest és un model urbà que s'imposà totalment a les ciutats catalanes a mitjan segle XIX.

Voldria fer un apartat per destacar la subtil diferència entre màscara i disfressa. Mentre que per “anar de màscara” (emmascarar-se) hom fa servir qualsevol peça de roba, essencialment emprada per dissimular la personalitat (l'emmascara); la disfressa és tot el contrari, hom la fa servir per fantasiejar amb el seu ego: ens disfressem de Casanova, de ventafocs, d'espadatxí, de Pompadour, etc. Fins a l'any 39 del segle XX, en què el carnaval fou prohibit pel franquisme, tot el litoral celebrava un model de carnaval italianitzant, urbà, molt influït pels “americanos” que tornaven rics de les Antilles. Recobrada la festa amb l'alegria democràtica, passats els anys, d'aquell reeixit model de carnaval urbà en queden pocs exemples. A partir dels vuitanta i amb l'entrada del segle, el carnaval perd universalitat, esdevenint en algunes poblacions un mer esdeveniment local, que ha passat, en la majoria dels casos, a ser motiu d'atracció turística. Aguanten aquell model, potser, amb tota la seva possible glòria i les seves mancances, el de Vilanova i la Geltrú, i, encara que mediatitzat per les servituds del negoci turístic, el de Sitges i algunes poblacions de la Costa Brava. També s'han recreat noves formes, nous carnavals. Un bon exemple d'aquesta recreació és el de Solsona, que, seguint l'esperit transgressor de la vella festa, ha posat en escena el revers de la festa major, disfressant i transformant els hieràtics gegants i altres solemnes elements de la festa major en ninots d'òpera bufa.