Des de la impotència, València al cor
Al mateix temps que Acció Cultural del País Valencià es resignava a admetre el tancament dels repetidors de TV3, el Congrés espanyol instava a regular la reciprocitat d'emissions de les televisions autonòmiques catalana i valenciana. La resposta de l'executiu valencià ha estat treure al carrer la retòrica que el caracteritza i que obvia totes les resolucions, incloent-hi les de l'Acadèmia Valenciana, sobre la unitat de la llengua. Tant és, s'acosten eleccions i tot és vàlid. I tornen amb la mateixa cançó de sempre: que l'Estatut diu que la llengua de València és el valencià i no el català. Quan s'ha repetit fins a no poder més que es tracta d'una mera denominació geogràfica sentimental. Es dóna sovint: els pobles tenen tendència a denominar el que parlen segons el seu origen concret. Els flamencs diuen que parlen flamenc i els holandesos, holandès. I tot i amb això, ningú no nega que sigui la mateixa llengua. Al Brasil diuen que parlen brasiler i a Portugal, portuguès. I ningú no dubta que es tracta del mateix sistema lingüístic.
Tant és, ho hem parlat i discutit milers de vegades. I la cosa no sembla que tingui solució: els valencians ho volen així. Voten el que voten, i a més, ho fan d'una manera aclaparadora. Entre els valencians sensibles a la comunitat lingüística i cultural compartida (diguem-li, si voleu, països valencians) sovint hi ha un sentiment de solitud. Diuen que els catalans els deixem sols. Però que ens expliquin què més podem fer, sobretot a nivell polític. La Generalitat de Catalunya no ha parat mai de fer gestos institucionals plens de prudència. Fins i tot amb algun estirabot, com l'històric gest de Pasqual Maragall, quan per tal que al Parlament Europeu no hi hagués una versió de la Constitució espanyola en català i en valencià, va decidir que Catalunya hi presentaria la mateixa que València (per a gran perplexitat dels dirigents valencians).
Comprenem el sentiment de frustració de la minoria que defensa la cultura de la terra al País Valencià. Però és la mateixa que sentim molts a Catalunya. Encara més quan, darrere de –o en paral·lel a– la defensa de l'agressió catalana, la classe dirigent valenciana juga a fons també el trumfo de l'espanyolitat. És una opció claríssima i una immensa majoria de valencians la voten.
Sempre serem al costat d'Eliseu Climent, faci el que faci. Incloent-hi la decisió d'ara mateix. Coneixent-lo, més que plegar es tracta d'una simple aturada estratègica.
