La síndrome del 23-F

Després de 30 anys, resulta paradoxal, però l'extensíssima literatura que ha provocat el 23-F deixa encara moltes incògnites per resoldre. Ja no entraré en el paper d'alguns militars destacats com José Luis Cortina, del CESID, que va ser absolt, però queda clar que resultava difícil l'organització d'un cop d'estat sense la participació de l'espionatge espanyol, que havia d'estar al cas de totes i no va informar. O si la inspiració arribava o no fins a la més alta magistratura de l'Estat, la corona. Això ha provocat que la catarsi necessària a l'Estat espanyol respecte a la “solució armada”, i no parlo del sinistre personatge d'Alfonso Armada, no s'hagi produït mai. Però la principal incògnita no és històrica, sinó política. Si el 23-F és una síndrome, un verí inoculat a la sang de la democràcia espanyola, un pecat original d'aquella transició que ens han volgut vendre tan modèlica. Durant la tramitació de l'Estatut hi va haver declaracions de militars espanyols que van fer posar els pèls de punta a més d'un i van provocar vergonya internacional. Cal entendre que com més qualitat democràtica d'un estat menys temptacions militaristes en la política. I a l'Estat espanyol no li sobra ni un gram de qualitat democràtica.