La censura com a estímul

En la inauguració d'un cicle de la Filmoteca de Catalunya dedicat a Luis G. Berlanga, vam convenir amb en Josep M. Fonalleras i en Guillem Terribas que tant Berlanga com Juan Antonio Bardem van dirigir les seves obres cabdals en plena vigència de la censura franquista i que, a partir de la mort del dictador, van perdre progressivament la creativitat. El film inicial del cicle era Esa pareja feliz (1951), l'únic que van dirigir conjuntament tots dos, acabats de sortir de l'IIEC de Madrid. Es van avenir en el guió i en la realització perquè van vessar-hi tota la saviesa adquirida com a alumnes avantatjats de l'històric institut. Però ja es va veure que, més enllà de la inquietud artística i de l'afany crític, entre el madrileny i el valencià existien diferències insalvables de continguts i d'estil. Encara van escriure junts el guió de Bienvenido Mr. Marshall (1953), però després van anar cadascú pel seu cantó: Bardem pels drames i Berlanga per les comèdies corals. Tots dos van obtenir resultats brillants que van culminar amb sengles obres mestres: Calle Mayor (1956) i El verdugo (1963). Quan tothom esperava que sense les traves censores esclataria el seu talent, va resultar que ja l'havien esgotat. En el món del teatre es va viure un fenomen idèntic amb Buero Vallejo o amb Sastre, i també en camps com el de la cançó i el de les arts plàstiques. Vam descobrir que les limitacions i els entrebancs eren un estímul per a la inspiració creadora.

I als periodistes, no ens ha pas passat una cosa semblant? Santiago Sobrequés, ja a l'any 1968, s'ho preguntava: “El dia en que se pueda decir todo libremente, acaso el periodisme habrá perdido mucho de su emoción y el periodista mucho de su astucia para hacer entender, además o a pesar de lo que se dice, lo que se quiere decir”.

Aquesta és la qüestió: la llibertat ens ha esmolat les eines o ens les ha esmussat? Voldríem creure que hem tingut més sort que els dramaturgs i que els cineastes.