i ara què, urbanita?
A Gaddafi ja no el salva ni el ‘bunga-bunga'
Un dels meus millors amics, trotskista de professió, em va regalar fa anys, amb afany proselitista, El llibre verd de Muammar al-Gaddafi. Menys abstrús que les disquisicions monumentals de Lenin, el volum és un catecisme ple de proclames, d'un histerisme aclaparador. Aquests dies, Gaddafi –que li va ensenyar a Berlusconi les tècniques del bunga-bunga– està demostrant els seus anhels revolucionaris: perpetuar-se en el poder, abusar de la paciència de tothom i matar a tort i a dret.
El llibre verd busca una tercera via de democràcia directa, per sobre de la democràcia representativa dels occidentals. En fi, tot el sistema de comitès populars i de participació directa no sembla que agradi gaire a la població, que s'ha rebel·lat contra la tirania d'un dels grans defensors de la llibertat i el socialisme. La gent s'ha cansat de teories, de sàtrapes i volen alguna possibilitat de futur. Els estats musulmans viuen atrapats pel jou de latifundistes d'ideologies canviants i amb la rèmora de la religió, que acabarà de crispar el món. Hi ha massa religió per provocar la guerra i massa poca per convertir-se en pau.
L'opaca Líbia de Gaddafi havia viscut durant anys als llimbs, més encara després de l'atemptat de Lockerbie, l'any 1988, i la surrealista solució amb els culpables. Acostumat a viure al marge, durant els darrers anys Gaddafi s'havia aproximat a mandarins occidentals tan o més corruptes que ell. El jerarca libi volia ser una mena de Mao i ha acabat sent un dictador de república bananera, un Stalin de pacotilla.
A hores d'ara, els europeus només es preocupen dels seus interessos: del petroli, del gas, dels contractes d'armes... Al final, la tirania que a tothom li interessava ha fet esclatar unes revoltes que s'han estès com la ronya. La població desesperada exigeix canvis, però la situació ja s'ha complicat tant que els canvis només arribaran per als involucionistes. El problema d'interpretar el món com una mina per explotar provoca explosions.