El govern europeu
Des que es va iniciar ja fa gairebé un any la crisi del deute públic de la zona euro, cada cop s'ha fet més evident que la solució final del problema passa, entre altres coses, per una més gran i millor coordinació de les polítiques fiscals entre els països que compartim la moneda única europea. El cas extrem d'això seria la creació d'un govern econòmic europeu que fos l'encarregat de dissenyar i portar a terme la política fiscal a tota la zona. És a dir, decidir sobre els ingressos i les despeses i mirar que enlloc les segones superin per gaire els primers. Controlant, doncs, el dèficit públic i evitant que les diferents necessitats d'endeutament d'uns i altres generessin problemes a l'hora de col·locar en els mercats els títols d'algun país. També seria necessari que es posés l'objectiu de reduir les diferències de productivitat de cada economia per evitar que unes vagin acumulant dèficits per compte corrent i el corresponent endeutament extern. És a dir, evitar que l'excés any rere any de les importacions per sobre de les exportacions provoqués la necessitat de finançar aquest excés de consum, donada la capacitat productiva del país, mitjançant el crèdit procedent de l'exterior. Evitar, doncs, l'alt endeutament extern que és una de les raons dels problemes actuals.
Evidentment una possibilitat tan extrema no és avui dia factible. Tots els governs de la zona s'oposarien a una pèrdua de sobirania d'aquesta magnitud. Però fa unes setmanes es va fer un pas important per a una millor coordinació de les polítiques i en definitiva una millor governança de la zona euro. A la darrera cimera de la Unió Europea celebrada a principis d'aquest febrer a Brussel·les la cancellera alemanya i el president francès van presentar un anomenat Pacte de Competitivitat.
La idea central és harmonitzar les polítiques econòmiques, financeres i socials dels països de la zona euro, sense excloure que altres països de la UE també s'hi puguin adherir. D'entrada el pacte implicaria que els estats prenguessin mesures d'àmbit nacional en un horitzó de no més d'un any. Haurien de garantir que l'any 2016 quedarà reduït fins a zero el dèficit públic estructural (el que exclou el pagament d'interessos del deute) i incloure aquest objectiu en les respectives legislacions nacionals. S'hauria de limitar el nivell d'endeutament públic i establir sancions en cas d'incompliment. També caldria reformar els sistemes públics de pensions de jubilació per fer-los sostenibles, la qual cosa implica en la majoria dels casos augmentar l'edat de jubilació tal com han fet ja alguns països. També hi hauria d'haver una coordinació dels impostos sobre els beneficis de les empreses, per evitar l'anomenat dúmping fiscal, és a dir, l'intent d'atreure empreses fixant uns impostos artificialment baixos. També caldria eliminar en les negociacions salarials les clàusules d'indexació segons la inflació.
La proposta alemanya i francesa no era esperada i va agafar gairebé tothom per sorpresa. I la primera reacció va ser molt airada. Molts presidents van tenir la impressió que Alemanya i França volien imposar de forma unilateral els seus criteris. El president Sarkozy va contestar que havien volgut fer una primera proposta amb empenta, però que es podien negociar les xifres, els terminis... Merkel li va donar suport dient que havien volgut donar un senyal d'unitat i determinació, però que es podia negociar. La trobada va acabar en un clima de pessimisme, amb la majoria de representants d'altres països afirmant que les condicions eren molt difícils d'acceptar.
Després de la cimera els governs han seguit expressant les seves reticències. Al govern irlandès no li agrada l'impost mínim sobre els beneficis empresarials; als d'Itàlia i Bèlgica, la imposició de sancions als governs massa endeutats; a l'espanyol i al portuguès, la impossibilitat d'indexar els salaris a la inflació. El retard en l'edat de jubilació no agrada a gairebé cap dels que no l'han canviat encara. Però en darrera instància Alemanya i França tenen una carta important per jugar: poden negar-se a ampliar el Fons Europeu d'Estabilitat Financera, el mecanisme de respiració assistida que està permetent a alguns dels estats de no ofegar-se en el temporal de la crisi.
A finals de març hi ha prevista una nova trobada. L'acord no és fàcil. Caldrà negociar molt. Però resulta significatiu el canvi de posició de la cancellera Merkel. Si durant els primers mesos de la crisi es va mostrar dubitativa i temorosa que els ciutadans almenys haguessin de pagar els deutes d'altres, ara ha fet un gir total en la seva estratègia. Sembla apostar fins a les darreres conseqüències per la supervivència de la moneda única europea i es mostra disposada a liderar les reformes necessàries per tal de fer-la viable. I, de passada, dóna un senyal inequívoc als mercats de deute, que fa mesos que penalitzen la situació de desgovern.
